x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

COL·LABORACIÓ
  • QUINTÍ CASALS
historiador, autor del llibre: ‘Catalunya dins l’Espanya centralista (1624-2019)’.

La Passió Africana

Actualitzada 03/07/2019 a les 09:42
La Passió Africana

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© La Passió Africana

SEGRE

Deia Álvaro de Albornoz, cap del Govern republicà a l’exili després de la guerra civil (1947-1951), que a Espanya hi havia una part molt important de la intel·lectualitat que preferia ser africana de primera classe que no europea de cinquena. Albornoz concloïa, en un article aparegut a la revista Nuestra España, el 1940, que: “Es la pasión africana que nos echa en cara la Europa culta y escéptica.”

Probablement, Albornoz pensava en gent com Miguel de Unamuno, paradigma de la generació del 98 i de l’extravagant africanisme filosòfic, que en un text aparegut el 1906 sostenia: “Que inventen ellos y nosotros nos aprovecharemos de sus invenciones.”

I així li ha anat a Espanya, que només té dos premis Nobel en Medicina i cap en Química, Física o Economia; mentre que Alemanya en té 25 en Física, 30 en Química, 16 en Medicina i 2 en Economia; Gran Bretanya, 23 en Física, 26 en Química, 29 en Medicina i 9 en Economia; França, 12 en Física, 7 en Química, 10 en Medicina i 3 en Economia, i un petit país com Holanda, 9 en Física, 3 en Química, 2 en Medicina i 2 en Economia.

Però Albornoz, un dels teòrics republicans més influents de la primera meitat del segle XX, insistia que: “La pasión africana es, sin duda, lo que explica la terrible idea de la justicia española. La justicia española parece cruel porque es la justicia absoluta. (…) Es la justicia sobrehumana, la justicia divina. Imposible comprender la Inquisición sin este concepto de la justicia teológica.”

I vet aquí que aquest pensament filosòfic sobre la justícia espanyola d’Albornoz, que no és o no vol ser fruit del moment que vivia sinó que pretén ser teoria intemporal; pren en els nostres dies, els del judici del Procés, una vitalitat inqüestionable.

A la visceralitat i testosterona del relat de la Fiscalia, que no sosté cap argument jurídic sobre la rebel·lió o la sedició, només el manté la passió (espanyola o africana, tant se val).

Qui perd amb els inconsistents arguments fiscals és l’Estat i la seva Democràcia. M’agradaria que Marchena, el cap dels jutges d’aquest judici, es preguntés: “¿Com anar per Europa amb la cara alta, quan la judicatura alemanya, belga, britànica i suïssa ja s’han pronunciat i no veuen indicis de rebel·lió ni sedició en un Procés, que, amb totes les errades que es vulguin atribuir als seus protagonistes, fou avalat per un vot unànime i majoritari en una regió/nació?

La Transició i el posterior desplegament jurídic del règim del 1978 ens va fer creure que estàvem construint un país democràtic, on la defensa de tots els ideals polítics, de forma pacífica i democràtica, tenien cabuda. Ara, davant els dubtes generats per la Justícia espanyola, la sentència del judici del Procés ha de mostrar fins a quin punt la seva democràcia és homologable als cànons europeus o occidentals.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre