SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Imperceptiblement notem que l’estiu avança cap a la tardor i, al camp, el naturalista Josep Maria Amigó em va dir: “Ja ha començat a Europa la migració de les aus cap a l’Àfrica. Aquesta és una bona època per veure-les al seu pas per la península.”

És aviat, el Josep Maria ha deixat el seu vehicle, un totterreny en abruptes camins, sobre una rostollada recremada pel sol, i ja hem carregat els pertrets d’observació, entre els quals no falta un potent telescopi monocular amb trípode, prismàtics i càmeres fotogràfiques. Així iniciem la marxa, a camp obert i en silenci, en companyia d’uns, com jo, aficionats a l’ornitologia. Trepitgem zona de secà al municipi de l’Espluga de Francolí (Tarragona), on sentim cruixir la terra sota les nostres botes. Sortir al camp amb aquest grup estudiós de les aus és fer-ho amb tots els sentits desperts, especialment la vista i l’oïda. Al cotxe vaig poder verificar-ho quan el nostre professor, sense deixar de mirar cap a la carretera, va advertir: “Ho heu vist? Acaba de creuar una oreneta de cua roja.” I al cap de poc va afegir: “I a la dreta, allà, sobre aquells cards, una bandada de caderneres.”

Jo, la veritat, no vaig veure ni l’oreneta ni les coloraines, i vaig pensar si m’estava progressant la cataracta.

Però el “cop de vista” que em va deixar KO, per no dir orat, va ser quan el Pitu, amb el vehicle en marxa, va dir haver vist, sobre la teulada d’una cabana de pedra seca (típiques a la Conca de Barberà i a la comarca de les Garrigues de Lleida), un mussol. El mateix que tots vam poder després observar a través dels binoculars i fins i tot com es va amagar fent mutis a sota d’una teula d’argila rosada.

Vaig deduir, per l’indiferent posat de l’ocell nocturn a la nostra presència, que podria estar fent la digestió d’algun talp o potser ja s’havia fet amic del naturalista i estava esperant la seua visita.

Va ser aquell un matí entretingut perquè, saltant marges i creuant bancals, vam recórrer les finques i algunes vinyes amb els raïms encara verds, fins a arribar finalment a les faldes d’uns turons divisoris del terreny, amb abundant vegetació. Però això va ser després d’haver pogut contemplar amb el telescopi la pugna entre un bellíssim xoriguer comú i un gaig, que es disputaven un racó en un ametller.

Aquests dos mixons, en el seu desig per la branca alta i llenyosa de l’arbre, es distanciaven i tornaven a reunir-se amb la clara intenció d’ocupar-la en solitari, mentre intentaven desnonar de l’arbre l’oponent. Quan el xoriguer, de més envergadura, retornava a l’arbre amb les ales esteses, impressionava sens dubte el gaig. Que tampoc no donava “l’ala a tòrcer”. Ho va fer el planador diverses vegades consecutives i d’aquesta manera ens va permetre que tinguéssim temps per fer torns al telescopi. Estant ja davant d’aquella serralada, a l’abast dels prismàtics, la providència ens va oferir “a la carta” mirar en silenci el vol majestuós dels rapinyaires. Vam veure volar en l’aire, sense traçar línia, entre el verd de la pineda mediterrània i el blau intens del cel, l’aligot vesper i l’aligot comú.

Ja a casa, vaig rebre un whatsapp de l’Eva amb la llista de totes les aus albirades i llavors sí que vaig concloure que hauria d’anar a l’oculista: ella havia relacionat un 50 per cent més d’aus que jo. Es va ensorrar, doncs, la teoria que els homes no enfoquem bé al frigorífic però som uns linxs al camp.

tracking