Ho aconseguirem

Com explicarem a les nostres filles i fills petits que 9 persones de pau i demòcrates han estat condemnades a 100 anys de presó per posar unes urnes, que no és cap delicte?

Reflexionarem per què a un estat que se sent fort i que confia en ell mateix li fa por preguntar a la seva ciutadania quin futur polític vol. També per què utilitzar la violència contra ciutadans indefensos que volen votar. Inclús per què un estat que s’atorga una profunda tradició democràtica utilitza la justícia per escarmentar adversaris polítics.

D’aquí l’acarnissament, l’escarment i la revenja de la sentència. L’estat vol imposar la por social a Catalunya tot i que hagi de “pagar el preu” amenaçant en el futur el dret de manifestació, el dret de protesta i el dret de reunió de les societats catalana i espanyola. Aquesta estableix jurisprudència i a partir d’avui les persones que aturen desnonaments, les i els joves activistes contra la crisi climàtica o les protestes i vagues de les treballadores poden ser represaliades.

L’Estat pot projectar-se al món com una democràcia plena, però, recordem la frase demolidora de la premier britànica que deia: “Ser poderós és com ser una Senyora. Si has de dir a la gent que ho ets –poderós o Senyora–, és que no ho ets.” La diferència entre un model d’estat que tem i desconfia de la seva ciutadania i empobreix els seus drets i la d’un estat com a eina útil que empodera la ciutadania en llibertats, civilitat i confiança plena és, al meu parer, el debat de fons del conflicte. Com explicava la portaveu Rosa Pujol al Ple de la Diputació d’aquesta setmana –recupereu el seu discurs–, només 3 condemnats del 23-F superen la gravetat de la condemna d’Oriol Junqueras. Posar urnes és més greu que assaltar el Parlament i els trets i tancs al carrer? Segons la sentència, és el primer cop a la història en què una sedició es produeix sense cap ferit ni cap detingut.

La por de l’Estat també es tradueix en el fet que l’única proposta que té per a Catalunya és la negació: no a l’Estatut d’Autonomia –tot i el 90% del suport del Parlament de Catalunya–, no al “pacte fiscal”, no a la consulta del 9 d’octubre del 2014, no al referèndum. Al no a tot se suma ara l’eufemisme buit del “diàleg”. De què ha servit tenir una presidenta del Congrés i un president del Senat o un canvi de nom a l’Aeroport de Barcelona, més enllà del maquillatge? On és el diàleg en forma de proposta política per a Catalunya?

En aquest conflicte, malgrat ser més fort l’Estat, se sent fràgil davant la demanda catalana de votar en referèndum el seu futur polític. D’aquí que el president del Govern espanyol més interí de la història s’erigeixi com a garant del compliment íntegre de les condemnes salvatges. O com l’executor de l’amenaça d’un nou 155 i d’equiparar el moviment sobiranista –pacífic i democràtic– amb el terrorisme. I això ho fa amb l’aplaudiment dels dirigents del PSC.

Sabem que una majoria important de les persones que se senten properes al PSC-PSOE defensen una solució democràtica –en forma de referèndum– del conflicte. Sobta en el cas del PSC, quan han sigut actors principals en els consensos essencials de país. On són ara? Els trobem a faltar. Els necessitem. Parlem?

I quan les nostres filles i fills ens demanin: i a partir d’ara, què?

1. Que ens en sortirem! Autoestima i confiança amb nosaltres. En els darrers 100 anys, l’Estat ha suspès l’autogovern 4 vegades. Aquí seguim. Vius.

2. Ens conjurarem perquè ningú els posi la por al cos. Els educarem a ser lliures i a no viure amb por. Aprendrem allò de “l’únic que hem de témer és la mateixa por”.

3. La sentència salvatge suposa un nou trencament emocional definitiu d’una part cada cop més rellevant de la societat catalana amb l’Estat. Trobem-nos, mirem-nos als ulls, comprenem el dolor que ens envaeix. Agafem-nos de les mans i caminem i construïm plegats. Quanta vida i humanitat a les marxes de la llibertat!

I 4. Als carrers i a les places ens trobarem persones que pensem diferent: sobiranistes i no independentistes; catalanistes, federalistes i indecises; persones que van participar en l’1-O votant no i persones el marc cultural de les quals és espanyol. Agraïm-los que hi siguin. Estenem-los les mans. Aprenem i construïm amb elles. Si l’Estat ens vol amb por, petits i desconfiats, nosaltres més generositat, mà estesa i més alteritat que mai.

Malgrat la impotència que ens genera la sentència, rebutgem actituds i accions que ens allunyen de la civilitat. Si no ho fem, donem la raó al Tribunal Suprem al condemnar els Jordis i les preses i presos polítics per violents, i a l’Estat, que ens vol reduir a un afer de violència per justificar davant el món la seva ànima autoritària. Als nostres fills els explicarem que, malgrat tot, ens sentim orgullosos d’on venim i d’on volem arribar. Ho aconseguirem. Sense rendir-nos. Amb dignitat. Perquè volem un estat que sigui eina en favor de la societat, no que li vagi en contra. Hem arribat on mai. Encara queda molt per fer. Tot el suport i l’abraçada més sentida als nostres amics injustament condemnats i a les seves famílies. No us deixarem sols. Llibertat preses i presos polítics i exiliades i exiliats.