La meva arribada a la sindicatura de Lleida

La meva arribada a la sindicatura municipal de la nostra ciutat m’ha obert els ulls a una realitat social que desconeixia, i em permet aprendre cada dia sobre temes que com a Professora de Dret Civil a la Universitat de Lleida, i des del món de la teoria jurídica, ni tant sols m’havia plantejat, sense copsar la pràctica o realitat social a la que m’apropa, des de fa tant sols un mes, la Sindicatura Municipal.

La Llei catalana 24/2015, sobre mesures urgents per afrontar l’emergència energètica a l’àmbit de l’habitatge, més coneguda per la seva regulació de la pobresa energètica, preveu la possibilitat que les Administracions Públiques puguin adquirir preferentment habitatges a preus assequibles per incrementar el parc immobiliari públic destinat a lloguer social a Catalunya (igual que el recent RDL estatal 7/2019, de medidas urgentes en materia de vivienda y alquiler.)

L’altre dia, la Iolanda, ciutadana de Lleida que es va apropar a la Sindicatura Municipal per plantejar-nos una queixa en matèria d’habitatge (competència del Síndic de Greuges de Catalunya), em va fer veure com l’aplicació d’una norma aprovada precisament per afavorir l’accés de la ciutadania a l’habitatge dels catalans/es més vulnerables, en realitat, està perjudicant a algunes persones, a les quals, sense que se’ls pugui considerar “pobres”, també els costa arribar a final de mes, i paguen un lloguer cada vegada més alt. Una part important de la població, de la denominada classe mitjana, no té dret a cap ajut, ni pot sol·licitar un lloguer social; per tant, es veu perjudicada per l’actuació irreflexiva de l’Administració Pública, en aquest cas de la Generalitat.

De fet, la problemàtica de la Iolanda és la situació que pateixen un bon nombre de ciutadans/es de Catalunya, que veuen frustrada la possibilitat d’adquirir un pis amb hipoteca (la qual cosa, inexplicablement, és avui menys costós a Lleida, i altres ciutats catalanes, que llogar un pis), perquè la Generalitat està exercint el seu dret de tanteig i retracte automàticament, sense, ni tant sols, valorar quina és la situació econòmica de l’adquirent de l’habitatge.

D’aquesta manera, l’aplicació d’una llei amb un objectiu tan lloable com és acabar amb l’especulació immobiliària a costa de l’habitatge habitual, ha deixat la Iolanda, una dona mileurista que viu sola i sense carregues familiars, com tantes altres a Catalunya, a les portes de poder adquirir un pis. En aquest cas, ja és la tercera vegada que no pot comprar l’habitatge triat.

Així, mentre que el lloguer és cada dia més dificultós per a ella, tampoc pot adquirir un pis a un preu assequible, perquè la Generalitat està exercint, indiscriminadament, el seu dret d’adquisició preferent, sense ni tan sols esbrinar la situació econòmica de l’adquirent al qual està perjudicant; una persona que, moltes vegades, com en aquest cas, no té cap altre pis en propietat, i la seva situació econòmica no és ni molt menys per tirar coets, a la qual, al contrari, li costa molt arribar a final de mes, encara que és una persona responsable que paga els seus impostos i no es pot permetre cap despesa que no toca.

Des d’aquesta perspectiva, crec que cal aplicar les lleis des de la responsabilitat i amb equitat, valorant cas per cas, perquè cada situació és única; del contrari, l’aplicació de la legalitat vigent es torna manifestament injusta per a moltes persones.

I, com a Síndica, però també com a jurista que ha dedicat la major part de la meva tasca investigadora a la protecció dels més vulnerables, m’agradaria fer la següent reflexió: cal governar per a tothom, principalment per als que més ho necessiten, però també per a la resta de persones que formen part de la gran classe mitjana que també està patint la crisi, les retallades, la pujada dels preus del lloguer, sense poder-se beneficiar de cap ajut social ni de cap programa públic per accedir a un habitatge digne.

En aquest cas, com a molts d’altres, estem davant d’un bon exemple de com la mala aplicació d’una llei justa pot provocar clares injustícies, de les que fan que gran part de la ciutadania desconfiï de l’actuació de l’Administració Pública.

Per això, com a Síndica de tots els ciutadans/es de la nostra ciutat, vull posar de manifest aquesta situació i ajudar les persones que, com la Iolanda, estan patint aquesta problemàtica.

Voldria aprofitar l’ocasió per donar les gràcies a l’encàrrec com a Síndica, ja que em dona l’oportunitat d’aprendre cada dia com a defensora dels drets dels lleidatans/es.

Personalment, em sento afortunada, perquè, després de tants anys intentant transmetre als meus alumnes què és la funció social de la propietat immobiliària, la Sindicatura està posant davant meu moltes situacions com aquesta, per desgràcia, massa freqüents: actuacions públiques que frustren les expectatives de persones amb escassos recursos per accedir a un sostre digne.

Una situació que tornarà a repetir-se, si no es posa fre a una mala pràctica d’una eina legal, prevista precisament per facilitar l’accés a l’habitatge habitual de tots els catalans i catalanes.