SEGRE

COL·LABORACIÓ

Alemanya, una reunificació imperfecta

Professor d’ESADE Business & Law school

Alemanya, una reunificació imperfecta

Alemanya, una reunificació imperfectaSEGRE

Creat:

Actualitzat:

En la meua primera visita a Berlín l’abril del 1971 vaig poder creuar el mur aixecat pel règim comunista de l’RDA l’agost del 1961. Després d’entrar pel Checkpoint Charlie, el punt de pas per a estrangers situat a la zona nord-americana, vaig recórrer la part est de la ciutat que mostrava la crua realitat del teló d’acer que va dividir políticament i econòmica Europa després de la Segona Guerra Mundial. El Mur, símbol de la Guerra Freda, va caure estrepitosament el 9 de novembre del 1989. Vaig retornar a la capital ja unificada només un any després, el 9 de novembre de 1990. El mur havia pràcticament desaparegut. Però la meua primera sorpresa va ser trobar-me a l’avinguda Unter den Lindem una nombrosa manifestació de ciutadans de l’Est que protestaven contra els efectes d’una “reunificació exprés”. Quatre mesos abans, l’1 de juliol, l’RFA i l’RDA van oficialitzar una unió econòmica i monetària preludi de la reunificació política firmada el 3 d’octubre del 1990. Va reemergir Alemanya reforçada com a quarta potència econòmica mundial i gran locomotora de la Unió Europea.

He tornat altres vegades a la capital alemanya que reflecteix, per bé o per mal, la complexa evolució europea des de principis del segle XX fins avui. L’última, fa tres setmanes, al complir-se 30 anys de la caiguda del Mur. Un aniversari amb poca eufòria i força autocrítica. Un reflex dels clarobscurs que tornen a ennuvolar l’ordre polític i econòmic europeu. Alemanya es va reunificar però els alemanys no estan ni se senten plenament units. El mur va caure el 1989 però avui persisteix una bretxa política i social entre ells. La UE es va ampliar de 12 a 28 Estats però segueixen les disparitats i els recels entre els països de l’oest i els del centre i est. I l’OTAN va eixamplar el seu radi d’acció i influència militar fins a les fronteres d’una debilitada Rússia sorgida després del col·lapse de l’URSS el 1991. Però l’OTAN, desdenyada per Trump, està en crisi. Emmanuel Macron va dir a The Economist que es trobava en estat de mort cerebral, una afirmació criticada per Angela Merkel i altres socis europeus. L’entesa francoalemanya no passa per un bon moment.

El 1989, la UE celebrava la victòria de les Llibertats sobre l’opressió soviètica. Però avui pateix una crisi política, l’economia s’estanca i les desigualtats socials creixen. No se’n lliura ni el model alemany. Elslands orientals van aconseguir un nivell de desenvolupament superior als altres membres de l’antic bloc comunista. Berlín, encara en reconstrucció, llu com una gran capital en ple cor d’Europa. Però el sentiment d’unitat política alemany és avui més fràgil. Els orientals consideren que el 1990, més que una reunificació, va tenir lloc una annexió per part dels occidentals. Aquest ressentiment es manifesta políticament. En les eleccions legislatives del 2017, Alternativa per Alemanya (AFD), formació populista d’extrema dreta, va pujar a tots els lands de l’est, on va obtenir el doble de vots que a l’oest. AFD va continuar creixent en les recents eleccions a Brandenburg, Saxònia i Turíngia. Els votants castiguen CDU i SPD, per qui van apostar el 1990. La renda per càpita dels lands orientals ha millorat molt, però encara se situa en el 75% de la dels occidentals. El 1990, la bretxa era un 43%. Però el 57% dels ciutadans de l’est es consideren de segona classe. Van veure com la seua economia quedava obsoleta i es desindustrialitzava i les zones rurals perdien població i envellien perquè els joves amb talent emigren a l’oest a la recerca de millors oportunitats i sous. Els ciutadans de l’est guanyen menys i reben unes pensions més baixes que les de l’oest.

La crisi econòmica del 2008 i la migratòria del 2015 van provocar frustració i desconfiança dels orientals en un sistema institucional en el qual se senten poc representats i menys protegits. I davant de l’amenaça d’un altre estancament econòmic, temen un increment més gran de les desigualtats territorials i socials. La Comissió Europea va anunciar el 4 de novembre que Alemanya creixerà només un 0,4% el 2019. El país pateix els efectes del proteccionisme de Trump, els conflictes comercials EUA-Xina, la desacceleració de l’Imperi del Mig, el fantasma del Brexit i les tensions econòmiques i geopolítiques que afecten altres països emergents. Unes incerteses que perjudiquen principalment països com Alemanya i Itàlia, molt dependents del seu comerç exterior. No és tant el cas de França, el principal motor de la qual és el consum intern. Però Alemanya, a diferència de l’Hexàgon, compta amb unes finances sanejades. Una raó esgrimida pel BCE per demanar a Alemanya, Holanda i altres països amb excedents pressupostaris que inverteixin més per pal·liar el feble creixement europeu. La UE continua depenent del motor alemany.

tracking