Sánchez i el seu matalàs

A l’avantsala d’una investidura progressista, valenta i ambiciosa, la majoria d’espanyols iniciem nova dècada cordant-nos el cinturó perquè vénen revolts. Tres adjectius que sonen a música celestial si no fos perquè surten de la boca d’un suposat estadista que la primera decisió que va prendre a l’entrar a Moncloa va ser canviar-se el matalàs. Va dormir tranquil alguns mesos fins que l’hi van sacsejar els que volien compartir govern amb ell, però el 16 de juny, a deu dies de les primeres generals del 2019, va deixar anar “jo avui podria ser president del Govern si hagués acceptat la caixa o faixa i la Vicepresidència totpoderosa de Pablo Iglesias i la meua Presidència honorífica”. Pocs dies després, tornava amb la seua cèlebre frase de l’insomni fugint del gentleman comunista de Galapagar “jo avui podria ser president d’un Govern en el qual hi hauria dos governs, però no dormiria a la nit, igual que el 95% dels espanyols”. Quatre mesos més tard, Sánchez Castejón s’abraçava a un Govern bicèfal, pactava amb l’insomni i tornava a enganyar els seus votants.

Pujada indiscriminada d’impostos, derogació de la reforma laboral i atac ferotge a la propietat privada són algunes de les cireretes que ens ofereix el pacte PSOE-Podem. De moment aconsegueix cantar línia, però el bingo es fa esperar perquè els números no quadren a qui va convocar uns comicis amb l’objectiu, després d’exhumar Franco, d’aconseguir una majoria que l’enfortís. Sense miraments i sense despentinar-se, rendit als peus dels enemics d’Espanya, ha tancat acords que posen en perill la unitat territorial. Seguint el camí de la mentida i l’estafa, el PSOE de governarà amb el suport no gratuït d’ERC, partit que semblava provocar-li malsons.

Just abans de les eleccions municipals i a fi de complaure els seus, el president del Govern comparava el moviment independentista amb el Brexit: “Comprometre’s amb campanyes o projectes basats en mentides porta les societats a un cul-de-sac.” I el mes d’octubre passat, gosava afirmar que era “un fracàs entossudit a trencar la llei”.

Sembla que tot ha canviat i ara està disposat a acceptar l’autodeterminació i un referèndum que, ni més ni menys, no és inconstitucional. Carta blanca al PNB i EH-Bildu a fer el que els plagui amb Navarra, els presos etarres i la Guàrdia Civil. I continua dormint ben a gust.

Curiós veure ERC pactant amb l’únic supervivent del 155; gens sorprenent contemplar el fal·laç Sánchez –amb la coresponsabilitat dels barons del PSOE– tancant acords amb els neocomunistes i els seus nauseabunds negocis bolivarians. Desconeixem els seus tractes amb el partit que confon víctimes amb botxins, però podem imaginar-los. El que està clar és que la majoria de partits que van donar suport a la moció de censura a Mariano Rajoy per presumpta corrupció s’han unit entorn dels 680 milions d’euros defraudats a Andalusia, el cas més gran de corrupció de la història d’Espanya, per (des)governar aquesta Nació. Mai abans uns responsables polítics no havien jugat tan bé al joc de les cadires. A Madrid, les vicepresidències i els ministeris ja estan repartits. Miquel Iceta i ERC –que esperen convocatòria imminent d’eleccions al Parlament– confien reeditar un tripartit a Catalunya al costat dels Comuns. Però veurem si el PSC, després d’aquesta traïció als catalans que només entenem el diàleg dins de la llei i amb lleialtat a les institucions, aguanta després dels despropòsits d’un líder que podria entrar als Guinness per mentider compulsiu, malgrat que ell continua dormint com una marmota al seu confortable matalàs.