Lleida serà logística o no serà

Manllevant el sentit del títol del llibre Catalunya serà logística o no serà d’en Ramon Tremosa, una eminència en la matèria, voldria posar de rellevància el repte industrial que afronta la nostra ciutat els propers anys. Lleida es troba, en aquests moments, en un moment crucial de la seva història. La seva situació geogràfica, en la cruïlla de camins entre el Mediterrani i el centre de la península Ibèrica i entre el sud i el nord d’Europa, amb els Pirineus com a frontera, la fan una terra d’unió entre territoris i persones, i per tant entre diferents societats i cultures diverses.

La ciutat de Lleida es situa estratègicament en un punt intermedi de dos eixos de primer ordre a nivell europeu, com són el Corredor Mediterrani (Andalusia-València-Catalunya-Provença-Roina-Ligúria-Vall del Po) i el Corredor Atlàntic (Portugal-Galícia-Euskadi-Loira-París). A més es troba damunt mateix de l’eix secundari de la vall de l’Ebre (el València-Tolosa de Llenguadoc) i en plena cruïlla dels corredors Barcelona-Madrid i Tarragona-Donosti. La connexió amb els ports de Tarragona i Barcelona és vital per a l’economia lleidatana.

Malgrat totes les traves que ha patit, fonamentalment perquè atempta directament contra la idea secular de l’Espanya radial, aviat començarà a ser realitat una infraestructura de dimensions europees que contribuirà al desenvolupament econòmic i social de Catalunya: el corredor ferroviari del Mediterrani, que partint de l’estret de Gibraltar serà una porta d’entrada directa cap al nord d’Europa.

La connexió amb el port de Tarragona, i també el de Barcelona, és la connexió de la Catalunya interior amb el Corredor del Mediterrani i, per tant, és la connexió cap al desenvolupament i el creixement econòmic de la nostra ciutat. Aquesta connexió cal que sigui viària, ja s’ha parlat reiteradament de la necessitat de comptar d’una vegada per totes d’una via d’alta capacitat entre Lleida i Tarragona, però també ferroviària. El transport de mercaderies entre Saragossa i Tarragona cal que passi per Lleida amb la construcció d’un tercer fil a la línia de les Borges Blanques. FERRMED, el principal lobby ferroviari europeu, comparteix amb la Paeria aquesta proposta amb l’objectiu d’incloure la línia fèrria Lleida-Tarragona al Core-Network de les infraestructures europees.

És per tot això que tinc el convenciment, basat en dades fefaents, que Lleida té un gran potencial logístic. Aquesta ha de ser la nostra gran aposta d’industrialització els propers anys. El sector logístic ha esdevingut una activitat econòmica estratègica per a molts territoris, amb dues dimensions diferenciades: d’una banda, com a activitat imprescindible per a d’altres indústries, ja que permet millorar la competitivitat d’altres sectors econòmics existents (reducció de costos, facilitat d’accés a mercats, atracció de proveïdors...) alhora que genera centralitat i incrementa l’atractiu del territori de cara a noves inversions, i, d’altra banda, com a aportació de valor afegit a l’economia del territori al generar ocupació en un ampli rang de nivells formatius.

La nostra ciutat compta amb unes altes capacitats i actius dels quals disposen pocs territoris. A curt i mitjà termini es poden concretar projectes com el desenvolupament del polígon de Torreblanca Quatre Pilans o el projecte d’iniciativa privada publicitat fa pocs dies entre els termes municipals de Lleida, els Alamús i Bell-lloc d’Urgell, que permetran fer un salt endavant en el més essencial per reeixir en aquesta estratègia: una gran disponibilitat de sòl industrial logístic competitiu.

També serà fonamental la presència de sectors productius endògens molt dinàmics, com la producció agrícola, la transformació agroalimentària o la construcció, entre altres; l’existència d’un sector del transport madur i desenvolupat amb presència d’infraestructures rellevants com són la Central Integrada de Mercaderies de Lleida (CIM Lleida), la terminal ferroviària de mercaderies del Pla de Vilanoveta, recentment posada en funcionament després de molts anys, i el mateix aeroport d’Alguaire, i sobretot, com ja he esmentat, la connectivitat a nivell viari i ferroviari fruit d’una avantatjosa posició estratègica.

Em satisfà constatar que la Paeria no està sola en aquest repte que també és de país. Tant per les voluntats públicament manifestades com per les recents trobades amb representants d’algunes d’elles, diferents institucions amb competències al nostre territori com la Diputació, la Generalitat, l’Estat o la Cambra de Comerç aposten per afrontar aquest repte per la industrialització des del vessant logístic.

Lleida vol exercir el paper d’una capital amable amb el seu entorn, que suma i no resta, que multiplica i no divideix. I precisament per això aquesta llista d’institucions no és pas excloent ni exclusiva.

Hem d’obrir nous canals de diàleg i comunicació entre nosaltres, abans inexistents, amb l’únic objectiu que el nostre territori i les seves necessitats centrin en tot moment l’agenda política. Valoro, per tant, molt positivament que altres responsables de poblacions o entitats públiques i privades, igualment decisives de la nostra demarcació, sumin les seves veus i operin en la mateixa direcció, a la manera d’un gran lobby lleidatà, cívic i potent, que influeixi i faci sentir allò que des de Lleida de vegades no hem sabut definir amb prou contundència i unitat.

És el que podríem anomenar “cultura de coalició”. Coalició entre sector públic i societat civil, entre diferents maneres de pensar i d’entendre el país. Això sí, amb un únic objectiu: que Lleida esdevingui nexe de camins, nus de comunicacions i el fonament per aconseguir una Catalunya interior dinamitzadora i motor del nostre país.