La poteta jacobina d'en Piketty

He llegit i rellegit Piketty i el seu monumental llibre El capital al segle XXI. Em sembla una obra magnífica, gens dogmàtica i a l’abast, tot i la seva densitat, de qualsevol ciutadà mitjanament instruït. Les valuoses dades i reflexions que forneix expliquen perfectament els processos d’acumulació de capital dels darrers segles i la seva distribució entre les classes socials i ofereixen una perspectiva històrica de com, quan i per què s’ha creat la riquesa i de qui se n’ha apoderat. La relació que estableix entre la taxa d’acumulació del capital i la del creixement de l’economia ajuda a entendre com prolifera obscenament la riquesa del centil social superior.

Analitzant els seus judicis sobre l’independentisme català, el primer que he pensat és que fins i tot en pensadors del seu prestigi la filiació nacional enterboleix la seva objectivitat i la seva reconeguda lucidesa. És a dir, he conclòs que la víscera francesa i la formació rebuda en els centres acadèmics selectius que afaiçonen les elits d’un país tan centralista com França, pesen molt en ell. Vaja, que tot i la seva àmplia cultura i erudició, deixa entreveure la poteta jacobina, cosa que li fa recelar per sistema de tot allò que vulgui desbordar els vells i caducs estats europeus.

Amb una lleugeresa que fereix, venint d’algú tan preparat, Piketty aboca que si allò que volen els catalans és comportar-se com els rics egoistes que no volen ajudar els pobres i que no volen pagar impostos per tal que es distribueixi la riquesa equitativament, ell no pot avalar-los. I encara hi afegeix, en to provocador, que vol saber si allò que pretenen és crear un paradís fiscal del sud i quin és el model fiscal i econòmic, per tant, que defensen per a Europa. Em costa d’entendre que Piketty ignori que Catalunya no és pas la comunitat de l’Estat més rica en PIB per càpita sinó la quarta, però que un cop redistribuïts els impostos esdevé la dotzena en renda familiar disponible, o que l’independentisme hagi denunciat amb èmfasi el dèficit fiscal i no pas la pressió fiscal que pateix i, per tant, no pretén pagar menys sinó rebre allò que li correspon. Com em dol que obviï que Madrid avui practica el dúmping fiscal i presumeix de rebaixar i suprimir imposts, mentre Catalunya és de les que més paga en IRPF, en successions i en patrimoni (en igualtat d’ingressos). Així mateix, sembla desconèixer que tot i que les comunitats gestionen el 60% de la despesa i sostenen els pilars del benestar (sanitat, ensenyament, etc.) el 80% de l’increment de recaptació fiscal dels darrers vuit anys se l’ha quedat l’Estat.

I potser no ha ponderat prou a quins sectors socials beneficien i penalitzen i quina mena d’economia promocionen les polítiques de redistribució arbitràries, quan uns territoris acumulen reiteradament superàvits fiscals de més del 10% del PIB i altres (com Catalunya) dèficits del 7-8 per cent.

Piketty també pregunta al sobiranisme si estaria disposat a pagar un impost europeu aplicat a les grans fortunes del país per tal de promoure la solidaritat dins la UE i alhora evitar la competència fiscal entre territoris, que incentiva la constitució de paradisos fiscals interns. La resposta és rotundament que sí, perquè Catalunya ja és contribuent neta de la Unió Europea i la futura República Catalana estarà encantada de seguir essent-ho, entre altres coses perquè el catalanisme no només ha estat partidari històricament d’un veritable federalisme europeu, sinó que hi ha dipositat el seu anhel de llibertat. Quan Piketty esmenta que a Catalunya els més rics i els més instruïts són els més favorables a la independència (i això li serveix per intentar presentar l’independentisme com un moviment de gent benestant insolidària) comet dues errades metodològiques colossals. La primera, és que obvia el factor etnicolingüístic que encara pesa en la societat catalana, perquè molts ciutadans humils són d’origen espanyol.

La segona és que algú com ell, tant avesat a manejar centils i decils per determinar com s’acumula la riquesa, s’hauria de preguntar si el centil superior català (que posseeix el 30 per cent o més del capital) és partidari de la independència, i potser les investigacions necessàries per saber-ho li oferirien una altra perspectiva sobre qui és qui i què vol exactament cadascú.

Aquest Sant Jordi vinent em compraré Capital i ideologia de Piketty, però ho faré amb una mica de recança, tot i el seu prestigi. Pensaré que, si ha estat capaç de pontificar amb tanta frivolitat sobre el cas català, potser algunes de les seves asseveracions i reflexions també estan massa contaminades d’ideologia jacobina i de nacionalisme d’estat i que quan analitza allò global potser no sempre sap desprendre’s de certs prejudicis localistes i lligats a la pàtria d’origen.