x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

  • Dr. Miquel Falguera Sacrest

Cap de Secció. Servei de Medicina Interna. Hospital Universitari Arnau de Vilanova. Professor coordinador de l’assignatura de Malalties Infeccioses de la UdL

L'alerta sanitària per al Covid-19 vista des del vessant mèdic

Actualitzada 17/03/2020 a les 11:14

La humanitat ha conviscut amb grans epidèmies durant tota la seva història. Algunes d’aquestes són silents i evolucionen molt lentament, com el cas de la tuberculosi o la infecció pel VIH ; d’altres, en canvi, debuten de forma explosiva i sobtada, com era la famosa pesta negra de l’edat mitjana i com han estat i encara ara són epidèmies com les del còlera o del xarampió.

En el moment present hi ha un factor crucial que cal tenir en compte. La humanitat ha crescut exponencialment i alhora les relacions directes entre les persones són constants, tant entre aquelles que viuen en la proximitat com, gràcies als mitjans de comunicació, entre aquelles que viuen molt més allunyades. Això facilita enormement la velocitat i l’eficiència de la transmissió de patògens.

Moltes d’aquestes epidèmies les hem vençut, les estem vencent, o com a mínim les estem controlant. Les mesures higièniques, les actuacions sobre els vectors transmissors o sobre els reservoris i les vacunes constitueixen les nostres armes principals. No obstant, aquelles que es transmeten per via respiratòria, a través del contacte proper entre les persones, sense intermediaris, són les de més difícil control. Un exemple paradigmàtic és la grip, la infecció pel virus influença, que tradicionalment ha estat causa de milers, o fins i tot milions de morts, acompanyant a cada una de les successives mutacions del virus. Tots tenim encara ben present la pandèmia més recent, la del virus de la grip A. Però aquest virus és ja un vell conegut al qual, si bé no l’hem pogut eradicar, l’hem sabut domesticar, per dirho d’alguna forma. Coneixem força bé els seus mecanismes de transmissió, el sabem diagnosticar de forma ràpida i precisa, podem generar vacunes i tenim fàrmacs relativament actius. I a més a més, sabem que, en la majoria dels casos, les conseqüències derivades de la seva infecció són relativament benignes. Podem assegurar que no ens genera massa por.

Des de fa anys que nombrosos virus ens estan ensenyant les dents i el seu potencial poder patogen, sense que, afortunadament, hagin sobrepassat gaire més que les respectives zones d’origen. Només cal recordar els brots recents de l’ebola o la mateixa SARS causada per un coronavirus similar al present. El plus que comporten aquestes malalties és el seu desconeixement. La comunitat científica, a qui li exigim garanties sobre el tractament i la curació de les nostres patologies, no ens dóna les respostes que voldríem. Aquesta incertesa és la que ens transmet també l’actual pandèmia del Covid-19.

Fa pràcticament 3 mesos, no coneixíem el potencial patogènic d’aquest microorganisme i en el moment actual amb prou feines sabem quines són les seves manifestacions clíniques fonamentals. Encara ens falten dades molt importants. Podem diagnosticar-lo amb relativa facilitat i alta seguretat, que és molt, però desconeixem altres fets d’extraordinari interès. Per exemple, quin percentatge dels pacients infectats es mantenen asimptomàtics? Quina és l’evolució natural de la malaltia o les conseqüències a llarg termini? Quins són tots els possibles mecanismes de transmissió? Hi ha algun fàrmac dels que s’han investigat per altres processos que sigui actiu contra el virus?

És raonable considerar que, en tractar-se d’un virus respiratori, es dissemini seguint els mateixos mecanismes que el virus de la grip o d’altres de similars i, en conseqüència, les mesures per prevenir el contagi siguin similars. D’aquí inferim que la protecció buco-nasal a través d’una mascareta i la higiene, amb el rentat de mans al capdavant, juntament amb l’allunyament de les fonts de contagi, siguin les mesures preventives més efectives. Però aquest és pràcticament l’únic arsenal que tenim a l’abast per lluitar contra l’epidèmia. En aquest sentit, totes les mesures preses per reduir l’exposició al virus, sobretot aquestes més dràstiques introduïdes en els darrers dies, són d’una importància extrema, com s’ha demostrat a la Xina. I sabem que les mesures tèbies de control epidemiològic fracassen, com hem vist a Itàlia o aquí Espanya nosaltres mateixos. Per tant, hem de donar suport a la implantació de les mesures estrictes, potser fins i tot insuficients encara, que han posat en marxa els governs central i autonòmic, mesures imprescindibles i que requereixen la col·laboració de la ciutadania. L’alternativa hauria estat només esperar l’afectació global de la major part de la població i confiar que el nostre contagi ens provoqués una forma lleu de la malaltia. No crec que estiguem per jugar-nos-la. Potser alguns creuran que s’havien d’haver pres abans, i tenen raó, però quina hauria estat la resposta ciutadana? Què haurien opinat els empresaris afectats per la mesura? I quina hauria estat la resposta de la població a unes mesures tan restrictives sense un estat de percepció dels riscos com el que tenim ara?

Crec que tot el personal sanitari considerarà que actualment s’està afrontant la situació de manera correcta i vivim amb un cert alleujament el futur. Però encara hi ha un element incontrolable, la col·laboració de la població, sense la qual, l’efectivitat d’aquestes mesures tindrà una eficàcia menor en detriment de tots. Perquè, de ben segur, un percentatge de la població, tot i estar asimptomàtica, pot actuar com a transmissora del virus. Per acabar, hi ha d’altres motius d’inquietud que els metges hem de tenir ben presents. La variabilitat clínica de la malaltia probablement és molt àmplia hi ha un percentatge d’afectats que, pel que es coneix ara, ronda el 5% dels simptomàtics, que desenvolupen un quadre clínic molt greu que els comporta ingrés a les unitats de cures intensives, i al voltant de l’1-2% acaben morint, sobretot, però no només entre persones grans i/o amb malalties de base. Per altra part, les manifestacions clíniques de la infecció, almenys les inicials, no són discernibles d’aquelles causades per molts altres virus que invariablement cada hivern ens visiten. En conseqüència, assolir la sospita diagnòstica no resulta fàcil, fet que serà molt important un cop superada aquesta situació epidemiològica actual. I encara més si tenim en compte que les tècniques de diagnòstic actuals són encara de processament lent i la seva disponibilitat és reduïda. I, com és lògic, no disposem ni disposarem en poc temps de cap tractament amb evidències suficients per ser administrat amb certes garanties de seguretat i eficàcia; la vacuna encara queda per a més lluny.

Resoltes aquestes incerteses presents, restaran uns interrogants importants de cara al futur. Què passarà amb el virus un cop hàgim superat aquesta fase epidèmica actual? Com ho farem per prevenir la reintroducció de virus d’altres parts del món on l’epidèmia hagi ressorgit? Tindrà aquest virus un caràcter estacional? És cert que la major gravetat clínica no es presenta fins al cap d’uns cinc a set dies des del debut clínic? I moltes d’altres. Però, sens dubte, en el moment actual el que cal és resoldre la situació present mentre es treballa en conèixer millor el virus, detectar els seus punts dèbils i tenir millors armes per afrontar la seva infecció amb èxit. En definitiva, es tractarà de convertir-lo en un enemic que puguem vèncer, i en uns anys potser derrotar.

Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre