Quan tot això passi

El confinament ja suma 16 dies i, imagino que com totes i tots vosaltres, seguim a casa seguint les recomanacions de les autoritats sanitàries. Avui us vull parlar dels tres reptes que tenim –que són globals–. El primer, que les persones que es troben malaltes se’n surtin. Això és feina dels i de les professionals que ens acompanyen i que des d’aquest escrit vull reconèixer, com ho fem cada dia des dels nostres balcons o finestres. Escoltem-los. I sobretot pensem en ells no només quan trona, sinó que cal que pensem en ells sempre. Recordeu allò que només es troba a faltar quan de veritat fa falta? Doncs això. El segon repte és que no hi hagi més persones malaltes. Per això hem de ser més prudents que mai, hem de creure el que ens recomanen. Aquí us he de reconèixer que estic sorprès. Sovint passa que tots som més llestos que ningú, però que alhora som tan influenciables... Personalment m’he donat de baixa de grups de WhatsApp en què no es parava de dir, proposar, fer córrer informació, incloses gravacions de veu... que només causen més angoixa o que contribueixen que algú vulgui traure algun tipus de rèdit. Llegia en un article publicat aquests dies que: “Malgrat els America First i els enfrontaments entre veïns i comunitats esperonats per la por, tots compartim un mateix present que donarà pas a un futur necessàriament comú.” I això em fa arribar al tercer repte. Hem de pensar, escriure, qui volem ser quan això passi. D’aquesta situació n’hem de traure conclusions i dissenyar el quadern de ruta que ens permeti afavorir plegats un canvi de model social i avançar en processos de gran transformació. El creixement sostenible és possible, els entorns col·laboratius amb una important càrrega d’innovació i tecnologia també. Però sobretot podrem contribuir que la nostra sigui una societat més sensible, còmplice i més implicada en la veritable tasca de construir un millor món. No ens podem permetre que passi ni un dia en què l’esperança no aparegui. Però no podem esperar que la inèrcia ens hi porti. Hem de treballar per fer possible aquesta esperança. Per això he proposat a les institucions de Lleida que comencem a construir espais de diàleg, on tothom –ciutadania, agents polítics i socials–, parlin, escriguin, i defineixin el quadern de ruta al qual ens hem de sumar tots. No val dir jo mano, jo faig. Val molt més un “som-hi tots”. Siguem capaços d’establir aliances dins la diversitat per assolir un mateix objectiu.

Quedar-nos a casa fa que visquem amb intensitat emocions i experimentem una altra forma de relacionar-nos. Tenim dies millors i dies pitjors, fins i tot alguns de nosaltres hem hagut d’acomiadar alguna persona estimada des del silenci i la distància. Que serveixi aquest escrit com el meu petit homenatge també als que ens han deixat. Quedar-nos a casa hauria d’ajudar-nos a pensar i sumar-nos a aquesta corrent fantàstica i transformadora que ha de fer de Lleida i d’aquest territori un exemple d’imaginació, creativitat i responsabilitat global.