Un mes de patiment (i 2)

Des dels mitjans em pregunten sovint si és que no estàvem preparats per això, com si algú ho estigués. La resposta és clara: les residències no podien ni poden fer front a una crisi sanitària perquè no són centres sanitaris. Mai hem tingut els recursos materials ni humans, no hem disposat mai de respiradors ni oxigen, ni d’unitats de cures intensives, ni de metges ni d’infermeres, més enllà d’algunes hores setmanals d’aquests professionals quan la situació no era l’actual.

Quan tot això acabi caldrà que ens preguntem quina hauria de ser l’atenció sanitària que es mereixen les persones que viuen a les residències. A vegades sembla que tots plegats oblidem que els usuaris dels centres, ja siguin públics o privats, són ciutadans i ciutadanes amb tots els drets i deures, entre ells l’accés a un sistema de salut públic, lliure i universal. Si una persona viu en una residència i aquell espai és casa seva, per què hi ha tantes dificultats per accedir a un hospital? Té o no té els mateixos drets? Algú podria explicar per què existeixen actualment cinc formes diferents d’articular l’assistència sanitària als centres residencials de Catalunya?

Ha faltat coordinació sociosanitària. Ja era un greu problema que ara ha acabat per explotar en aquesta crisi. Tenim molta feina a fer, feina que ara no toca perquè ara és moment de salvar vides. Però caldrà que ens hi posem de forma decidida i entendre que les residències no poden quedar al marge del sistema de salut.

Aquesta crisi ens ensenya moltes coses a tots i a totes. La primera d’aquestes és que hem de ser més humils, que som poca cosa els uns sense els altres, que hem de cuidar-nos. També ens recorda que no podem oblidar-nos dels més febles. Parlo de la gent gran amb dependència, un sector invisibilitzat i que tot i els esforços de professionals, empreses i entitats, patronals i sindicats, no ha estat reivindicat fins ara pel conjunt de l’opinió pública i publicada. De cop i volta, ens n’adonem que sí, que la gent gran existeix, que són alguna cosa més que avis, que no se’ls hauria de definir només pel grau de parentiu sinó per ser persones amb drets i amb deures, ciutadans i ciutadanes de ple dret que mereixen reconeixement i respecte.

El sobreenvelliment de la societat és un fet i d’aquí trenta anys hi haurà el doble de gent gran amb 85 anys o més, més de mig milió de ciutadans que exigiran estar molt ben atesos. Replantejar el model actual esdevindrà, per tant, una prioritat inexcusable que no s’haurà de basar només en plans estratègics ni en comissions, sinó en acció directa i recursos tangibles. Necessitarem més recursos humans, materials i econòmics si volem seguir millorant la qualitat en el nostre sector, en residències, centres de dia, ajuda a domicili i teleassistència.

Des d’ACRA defensarem un model basat en la millora contínua de la qualitat i no entrarem en debats que situïn la titularitat com a eix sobre el qual plantejar el present i el futur del sector. Sempre hem defensat la cooperació publicoprivada que ens ha permès construir un sistema d’atenció amb uns alts nivells de qualitat. Només cal que fem una ullada al passat, veure com era la situació fa trenta o quaranta anys, com es gestionaven les residències des de l’assistencialisme, i com s’està fent ara, amb l’atenció centrada en la persona com a mètode de referència arreu dels equipaments. Una de les claus en la millora de la qualitat serà comptar amb professionals qualificats i compromesos amb l’atenció a la gent gran. Per això caldrà millorar els salaris de les treballadores i els treballadors i perquè això sigui possible caldrà que comptem amb millors tarifes públiques, que es mantenen congelades des de fa deu anys (actualitzacions parcials de grau II a banda).

Són debats que ara no podem afrontar, però que s’han d’explicar si volem entendre d’on venim i per què ens trobem així. Ara, però, hem d’ocupar-nos del present i afrontar les properes setmanes amb el que tenim, que no és gaire a hores d’ara. Necessitem urgentment que arribin tests, que totes les residències tinguin equips EPI garantits i suficients i que es facin les derivacions hospitalàries necessàries segons una anàlisi clínica perquè les persones grans puguin lluitar amb les mateixes condicions que la resta de la població contra els efectes devastadors que provoca la Covid-19, sense oblidar el reconeixement cap a la tasca immensa que estan fent els treballadors i les treballadores del sector.

Ens en sortirem.