Drets i llibertats religioses en temps de confinament

La crida al Ramadà des del Baluard de la Reina de la Seu Vella el passat 25 d’abril va anar acompanyat d’una forta polèmica i comentaris de tota mena, especialment de caràcter racista i xenòfob.

Lleida no ha sigut l’única localitat on s’han practicat celebracions religioses a l’espai públic, s’ha fet viral la benedicció del mossèn de Deltebre amb un camió i durant la setmana santa es van efectuar processons a diverses localitats espanyoles; la diferència rau en el fet que a Lleida les pràctiques foren de culte islàmic.

Pel que fa a la llibertat de culte, l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans recull el dret a la llibertat de pensament, de consciència i religiosa de cada individu, així com la llibertat de manifestar públicament la confessió religiosa i poder practicar-la i estudiar-la.

A l’Estat espanyol, l’article 16 de la Constitució Espanyola “garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte”. Però el més paradigmàtic d’aquest precepte és l’apartat tercer, que declara l’aconfessionalitat de l’Estat espanyol, però que segueix disposant que es tindran en consideració les creences religioses de la societat espanyola, per concloure que es mantindran les “corresponents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i la resta de confessions”.

Molts convindrem que davant un estat aconfessional seria de rebut que les pràctiques religioses quedin circumscrites dins l’esfera personal i privada de cada ciutadà; i que alhora l’espai públic aculli qualsevol pràctica religiosa que respecti estrictament els drets humans, sense discriminar ni privilegiar cap confessió religiosa en particular.

Per això, seria un bon moment per posar fil a l’agulla i revisar la major part de festes majors i celebracions d’arreu del país, on no només s’efectuen cerimònies religioses, sinó que gaudeixen del beneplàcit, subvenció i participació de totes les corporacions locals. I sobretot seria un bon moment per revisar l’acord de l’any 1979 d’assumptes econòmics en el qual es regula el sistema d’aportació econòmica a l’Església catòlica, obligant de facto tots els ciutadans a participar econòmicament d’aquesta confessió religiosa.

Per tant, a Lleida, què ens molesta? Que les pràctiques religioses ocupin l’espai públic o que aquestes pràctiques siguin de confessió islàmica o de qualsevol altra no catòlica?