x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

COL·LABORACIÓ
  • JAUME GINÉ DAVÍ

Analista internacional

Con sud (2): l'Argentina s'enroca

Actualitzada 14/05/2020 a les 09:30
Con sud (2): l’Argentina s’enroca

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Con sud (2): l'Argentina s'enroca

SEGRE

L’Argentina és un dels països més bonics i atractius del món. Compta amb una població de 45 milions ben educada, una dimensió territorial i els immensos recursos naturals per ser una potència econòmica. És una nació culturalment propera i especialment estimada que va acollir milers d’emigrants catalans, entre ells diversos germans dels meus avis paterns que, als anys trenta, van deixar les Avellanes per buscar un futur més prometedor. La seua sort va ser tan dispar com la difícil història recent del país.

Acabo de visitar el país per tercera vegada, després de fer-ho el 1993 i el 2015. El 1993, encara eren vives sense cicatritzar les ferides provocades per la brutal dictadura militar (1976-1983). Llavors, el president Carlos Menen (1989-1999) va impulsar unes polítiques econòmiques amb caires neoliberals que van acabar provocant un gran deute i el posterior col·lapse econòmic a la crisi del 2001-2002 que el president Fernando de la Rúa tampoc no va poder evitar. Després va arribar Néstor Kirchner (2003-2007), que va aconseguir satisfer el deute amb l’FMI i recuperar en part l’economia.

Quan vaig tornar el 2015, presidia el país una discutida Cristina Kirchner (2007-2015), que va malbaratar la credibilitat heretada. Després va arribar el liberal Macri (2015-2019), que va prometre reformes estructurals per reformar l’economia i va aconseguir el suport dels mercats financers. Però el 2018 va haver de demanar un altre préstec de 57.000 milions a l’FMI. Les polítiques neoliberals aplicades per Macri van deixar el país encara més endeutat amb els creditors internacionals. El 2019, el PIB va caure un 3%, el pes va perdre el 60% del seu valor davant el dòlar, la inflació va arribar al 54% i l’atur al 10%. I un colossal deute total de 311.000 dòlars.

El meu tercer viatge al febrer coincideix amb el retorn del peronisme amb Alberto Fernández i Cristina Kirchner després de guanyar contra Mauricio Macri a les eleccions presidencials del 27 d’octubre. La seua primera prioritat: afrontar una renegociació d’un deute insostenible. I prendre mesures, amb una economia en recessió, per pal·liar una altra crisi econòmica i social, ara agreujada pel caos global del coronavirus. El pitjor escenari per recuperar la confiança i la convivència en un país al llindar de la suspensió de pagaments.

La cotització oficial del pes argentí va passar de 8 $ l’any 2015 a 60 $ ara, 80 $ al mercat informal. I l’aturada exportadora arran del Covid-19 frenarà els ingressos i debilitarà encara més les exigües reserves de divises del país. També perjudicarà el consum intern, que representa el 70% del PIB. Davant d’aquesta difícil conjuntura, l’FMI es mostrarà flexible i recolzarà Buenos Aires perquè també els creditors privats n’acceptin una quitança parcial del deute contret.

Els reptes són enormes. L’Argentina ha de diversificar una economia molt dependent del sector agroalimentari. En canvi, encara consumeix més energia de la que produeix malgrat comptar amb unes immenses reserves de gas i petroli. Però els inversors internacionals no es decideixen a apostar per un país familiar amb les crisis financeres els ciutadans del qual no confien en el pes argentí. Els problemes estructurals vénen de lluny.

L’Argentina ha estat mal governada per unes elits polítiques i econòmiques que malbaraten la gran vitalitat de la societat argentina. El peronisme ha condicionat l’evolució política i social del país afavorint un model econòmic tradicionalment proteccionista que va perjudicar la competitivitat de molts sectors econòmics i socials, molt dependents dels ajuts i subvencions oficials. L’economia continua controlada per un aparell estatal que va retroalimentar el clientelisme polític, social i sindical. I les desigualtats territorials i socials s’amplien.

L’Argentina no acaba d’arrancar perquè cíclicament s’embussa. Vaig trobar el centre de Buenos Aires molt millor que fa cinc anys, amb noves inversions immobiliàries i infraestructures. Però la millorada imatge de la capital i d’altres ciutats no amaga els problemes socials existents als barris més pobres. Conversar sobre política o economia amb els argentins continua sent estimulant i reflecteixen el seu bategar apassionat. Critiquen el Govern però desitgen continuar rebent-ne els subsidis. Existeixen uns recursos humans preparats però persisteix un marc polític i sociològic que dificulta que les coses canviïn a millor. La realitat és tossuda. Es troba a faltar una més confiança ciutadana en el futur. No sorgeix una clara alternativa política amb nous lideratges. I en les últimes eleccions els ciutadans van tornar a dipositar el poder en mans de la incombustible Cristina Kirchner. El peronisme, una altra vegada instal·lat a la Casa Rosada, tindrà una altra oportunitat.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre