SEGRE

COL·LABORACIÓ

El fracàs de la política

President d’esMontañas

El fracàs de la política

El fracàs de la políticaSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Fa dies que el món rural a Catalunya es debat entre la frustració i la revolta. Els greuges s’han anat depositant al territori com les capes de la neu a l’hivern, una sobre l’altra, tal com també ho han fet les crisis successives que han colpejat la vida de la gent que viu als pobles. L’envelliment, la reculada demogràfica, les retallades sistemàtiques de serveis públics, la crisi permanent dels mercats agraris i la que potser és la pitjor de totes, la crisi en la governança d’aquest 80% del territori que posa en qüestió la forma i el fons de 30 anys de tutela del món rural per part d’unes administracions amb vocació urbana, que no han entès que la transformació del país no es pot fer sense aquest 30% de ciutadans que cuida, treballa i resisteix en aquest medi rural cada vegada més marginal.

Som pocs. Ho evidencia el tracte i la manca de sensibilitat de les administracions i dels grups polítics que han negat un ajornament de la Llei de l’Agència del Patrimoni Natural, reclamada per més de cent alcaldes i nombroses entitats del món rural. Per a molts, aquesta llei és la que fa vessar el got de la paciència ruralista. I tenen raó! Abans de crear aquesta agència, Catalunya necessitava una reflexió sobre què i com volem que sigui aquest 80% del país per establir les bases del seu futur. Reflexionar sobre com s’ha de forjar un nou pacte entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural, per establir els equilibris que han de regir els drets i les oportunitats de les persones que viuen en aquestes contrades, les mesures de conservació de la natura i l’intercanvi de serveis entre la ciutat i el camp per proveir de béns tan bàsics com els aliments, les energies netes o l’aigua. Tanmateix, la sensació que se’n desprèn és més aviat la d’una manera de fer paternalista, com una nova il·lustració que despòticament imposa normes per modelar una ruralitat vista únicament com un espai del gaudi i de preservació. Una visió urbana que acabi amb els agònics “ruralites” que s’entesten a voler continuar vivint a pagès.

Aquesta crisi de governança es fonamenta en dos grans evidències: la primera és la pèrdua del sentit del mot territori, un mot que explica l’espai geogràfic des d’una dimensió cultural i on la petjada de les societats que hi han viscut generació rere generació han deixat la seva herència en el paisatge que acull la preuada biodiversitat, però també una densa cultura que es projecta en la manera de gestionar aquests espais.

La segona és la imposició d’una visió erràtica que ha bloquejat les lògiques que havien alimentat la sinergia entre entorn natural i produccions de béns per al conjunt de la societat. El resultat és una tutorització administrativa que, llei a llei, ha desballestat el poder local, li han retirat totes les potestats imposant un criteri induït per la visió d’un retorn idíl·lic al rewilding, sense adonar-se que aquest és el camí més directe cap al desastre ecològic sense pal·liatius.

El bosc, com a espai més simbòlic d’aquesta ruralitat, necessita ser conreat, gestionat per evitar que l’efecte del canvi climàtic i el fenomen dels devastadors incendis anomenats de sisena generació acabin amb un bé imprescindible de la nostra societat. Ho demostra el trencament dels equilibris ecosistèmics per culpa de la nostra inacció provocada per tòpics que condicionen l’activitat forestal. En aquests últims quaranta anys la biomassa acumulada als nostres boscos per manca de gestió s’ha multiplicat per tres, fet que fa augmentar proporcionalment el risc i la voracitat dels incendis.

Boscos i paisatges han de ser considerats uns béns socials que es gestionen des d’un exercici cultural que implica les comunitats que en són propietàries i que fa possible la interacció per crear els mosaics de diversitat. Evidències com aquesta fan inajornable un diàleg per tal que l’urbà i el rural estableixin un nou pacte per garantir les estratègies sobre la sostenibilitat i la lluita contra l’emergència climàtica i, en última instància, la seguretat en termes de desastres ambientals de les ciutats. Però aquest diàleg no es pot bastir sobre les bases del despotisme. Cal retornar al pacte, ni que sigui sota la màxima de Montesquieu quan deia: “Perquè no es pugui abusar del poder, cal que el poder detingui el poder.”

Per tant, és obvi que cal empoderar els pobles i el territori per paccionar i dialogar sobre quins són els futurs desitjables per al conjunt del món rural i la muntanya. Personalment, aquest futur el voldria en un país equilibrat, amb gent que conrea aliments, treballa als boscos, conserva cultures i també mestreja el seu futur en una democràcia participativa i respectuosa que garanteix l’equitat i les oportunitats. La política, sens dubte, hauria de servir per a això!

tracking