SEGRE

SANT JORDI D'ESTIU

Com hem celebrat finalment sant Jordi a Lleida?

arxivera i escriptora

Teresa Ibars: “Que m’expliquin els records que ha generat el llibre és un triomf sobre l’Alzheimer”

Teresa Ibars: “Que m’expliquin els records que ha generat el llibre és un triomf sobre l’Alzheimer”SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Doncs malament, molt malament. Hem celebrat un Sant Jordi que novament ha demostrat que a Lleida som com els panicals que, segons Viladot, tenen unes llargues arrels que asseguren, malgrat la sequera, que podem sobreviure. Hem celebrat Sant Jordi llegint resums del que s'havia fet en altres indrets, escoltant tertúlies radiofòniques on escriptors i editors parlaven de..., mira mal que mal hem fet açò o allò. Hem celebrat un Sant Jordi seguint les xarxes com mai abans i llegint els nostres tristos missatges de whatsapp amb altres escriptors i/o editores. A Barcelona el vuitanta per cent de les llibreries diu que han posat paradeta al carrer, just al costat de l'establiment. A La resta de municipis no marcats per les restriccions sanitàries de la covid-19, i sempre segons la decisió dels ajuntaments, han pogut, amb més o menys alegries, disposar parades de llibres en places i carrers i fer-hi activitats i signatures variades i diversificades. La plaça de la independència de Girona, la rambla Nova de Tarragona, la plaça de Vic... A Balaguer les llibreries també han pogut posar, incentivats per ca la vila, parada al carrer igual que a la Seu d’Urgell. Diferents indrets i diferents solucions arreu del principat han donat sortida als neguits d'escriptores i editors que d'una o una altra manera han encarat un Sant Jordi (enmig de l'estiu) diferent però amb algun al·licient que frenés tanta i tanta frustració i tanta i tanta davallada econòmica en el sector com ha comportat aquesta maleïda pandèmia.

A Lleida però (consti que a Hospitalet tampoc) no s'ha pogut fer res. I quan dic res, vull dir res que tranquil·litzés una mica els ànims i donés moral a un sector que, ja de per si, ha de pedalar pit amunt i que es troba en clar desavantatge per la macrocefàlia d'un país que, de fet, no veu ni el gran que té el cap i per tant ni s'adona de l'ombra que li fa a la resta de cos. A Lleida el Sant Jordi ens ha fet plorar a molts. Quan dic plorar no és pas metafòric. Servidora entusiasta dels llibres, de la literatura i de les editorials, ha vist com no solament hem hagut d'escoltar com més o menys a tot arreu s'anava fent coses i com aquí, a Ponent perquè escric des de Ponent, no hem pogut ni estampar una signatura en cap llibre, i no perquè les llibreries s’hi oposessin, sinó el que és pitjor, cap gran grup, mitjà o petit, cap company o companya en el camí de les lletres, cap institució, etc és a dir ningú de ningú ha mogut un dit per fer allò que, moltes vegades, es fa als desafortunats, que és donar-los un copet a l'esquena perquè no se sentin tan desgraciats.

Ja sé que hom dirà que el meu escrit és fruit de l'autocompassió i del lleidatanisme, ja sé que ara es dirà que vés que busquem si resulta que som els primers a tenir els brots i rebrots (broti, broti, broti, tonto el que no broti) d'una pandèmia que ningú no volia. Ja sé dic, que es dirà tot això i més i per tant, com que estic preparada per aquests discursos estúpids diré que no és ni lleidatanisme, ni autocompassió. És senzillament, com en tantes ocasions hem vist anteriorment, desequilibri territorial i inutilitat de la classe dirigent d'aquí i d'allà que no ha fet res per evitar aquest desequilibri ni quan s'ha fet política aquí ni quan se n'ha anat a fer allà. Ah, i ara un darrer apunt..., gràcies a tots els companys i companyes de sector de fora de Lleida per tenir-nos tant present en les seues oracions. Com deia ma padrina, un parenostre pels que van errats i afegia, que deguem ser naltros.

tracking