SEGRE
Vent en contra

Vent en contraSEGRE

Creat:

Actualitzat:

El novembre del 2019, el Parlament aprovava un Decret Llei que, amb la noble intenció de fer front a l’emergència climàtica i accelerar la transició energètica, flexibilitzava la normativa relativa al desenvolupament de les energètiques eòliques i solars. Tot seguit arribava una allau de projectes de centrals industrials de generació d’electricitat aprofitant el vent o la llum solar, eufemísticament dites “parcs eòlics” o “parcs solars”, concentrades territorialment entre la Catalunya central, l’altiplà segarrenc i les Terres de l’Ebre. Les comarques de la Segarra, la Conca de Barberà, l’Anoia, el Solsonès, les Garrigues i la Terra Alta, on avui es concentren la majoria dels aerogeneradors del país, són escenari cobejat de centenars de projectes que les amenacen a transformar-les en un coixí aguller, envaïdes per centenars de nous gegants de 200 metres d’alçada.

Els emplaçaments triats coincideixen, en bona part, amb el mapa de la Catalunya despoblada, fet que afavoreix la manca de reacció d’una població que, escassa, poc organitzada i menys reactiva, es veuria agredida a tocar de casa. El paisatge afectat queda lluny del referent arquetípic exaltat pel catalanisme noucentista, les verdors garrotxines i ceretanes o els blaus empordanesos, que envolten el bressol del mite de l’origen de la nació catalana i, alhora, les segones residències de les famílies benestants. Els secans, les terres eixutes, de colors canviants amb el trànsit de les estacions, on només arrela el cereal i l’olivera, es conceben com un paisatge de segona, on les nuclears i les petroquímiques, les macrogranges i els aerogeneradors no tenen res a espatllar. I, tot i que comparteixen amb aquella Catalunya Vella un vent constant i adequat, al seu paisatge menystingut s’afegeix un preu del sòl molt més barat i l’absència d’infraestructura industrial.

A tot plegat se suma la manca d’una planificació energètica de país, cap previsió a mitjà termini de les necessitats del mercat energètic, de les capacitats de producció i dels nodes centrals de consum, superposats al mapa de distribució de la població i de riquesa agrària, mediambiental i de biodiversitat. A més, les promotores són les empreses de l’oligopoli (i líders en contaminació), que malden per mantenir el control de la producció en un model que privilegia les grans multinacionals davant dels projectes públics i cooperatius d’autoproducció i consum. I tot plegat amb l’absència d’una reglamentació que marqui la distribució dels beneficis, compensi els territoris que sacrifiquen el seu entorn i rebent poca o cap repercussió pel que fa a la creació de treball i impostos, i un forat de fiscalitat que porta que les energètiques es belluguin a cop de subhasta entre municipis i fomentin la insolidaritat entre veïns i veïnes.

Aquests dies els lobbistes s’exclamen perquè alguns d’aquests projectes (amb prou feines, un terç) s’han declarat inviables. Poc em sembla. Els que defensem la transició energètica en el marc d’una nova economia verda i circular, en equitat territorial i desenvolupament ecològic tenim clar que sense una planificació de país i un full de ruta seriós mai s’assolirà el canvi de paradigma. Moure’s a partir del conegut “tenim pressa” ja sabem on ens acabarà portant.

tracking