SEGRE
L’amic Keith Jarrett

L’amic Keith JarrettSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Vaig conèixer el músic Keith Jarrett el 1987. Aquell any un amic gelidenc i jo vam fundar una revista local, L’eixida, que, durant la seva efímera trajectòria, fou una joiosa celebració d’amateurisme. En el primer número, no ens hi vam voler posar per poca cosa, i vam anar a Barcelona a entrevistar el polític Àngel Colom. “Quin és el disc de la seva vida?”, li vam preguntar. The Köln Concert, va respondre. De fet, aquest deu ser el disc de la vida de moltes persones: anys a venir, l’escriptora Cristina Peri Rossi em va confessar el mateix.

Per tant, fa trenta-tres anys que conec Jarrett. Perquè des del moment que sents pronunciar el nom d’una persona és com si la comencessis a conèixer. Vaig comprar aquell LP, que em va fascinar. L’he escoltat centenars de vegades. La genial improvisació havia tingut lloc a la ciutat alemanya el 24 de gener de 1975. (Aquí Franco, més mort que viu, encara signava penes de mort.) En la caràtula, el jove Jarrett exhibeix una cabellera abundant, molt afro, perquè li creix a l’ample. Sempre he pensat que volia reivindicar la negritud que no li havia correspost pels gens. Com que, de més jove, jo era un recercador compulsiu, a partir d’aquell moment em vaig comprar altres treballs d’aquest músic, que sempre ha tingut quatre àmbits d’expressió: els grans concerts com a pianista sol (Colònia, París, Viena, Tòquio...), els àlbums amb el seu trio (fa poc, per cert, va morir el baixista, Gary Peacock), les interpretacions bachianes i, quan la síndrome de la fatiga crònica el tenallava, els discos amb estàndards de jazz i altres cançons populars.

En aquest darrer grup cal col·locar The Melody at Night with You (1998), el disc de la meva vida. Escoltar la seva interpretació de Shenandoah o d’I Loves You Porgy em deixa, literalment, amb llàgrimes als ulls, perquè em recorda dos episodis del naixement del meu fill Guillem, dos anys abans, el 96. Fa uns quants dies, Jarrett reconeixia a The New York Times que deixava el piano: a començament del 2018 va patir dos atacs de feridura. L’obra que ens ha donat és magistral. Per a mi, és molt més amic que molts amics a qui veig poc i sento menys.

tracking