Quota de pantalla

Vaig sentir la notícia des del menjador; aviat dinaríem. Com tots fem de vegades, quelcom que diu la ràdio o la tele ho repetim alt i fort, com uns segons locutors, i heus aquí que alço la veu quasi mecànicament i dic: “Mira, s’ha mort Maradona!”

Des de la cuina una de les dones pregunta: “Què diu, què diu d’un mort?”

L’altra dona fa l’efecte que ha sentit més bé la notícia. Però se’n vol assegurar:

–La majordona ha mort? Quina majordona?

Espero que compareguin totes dues, torcant-se el davantal.

–No, la majordona no: Maradona –explico a la primera que entra–.

–Jo tampoc no ho havia entès bé –argumenta la segona–; Majordona, Mercadona...

–Un futbolista –aclareixo–.

Encara sense saber de què va tornen a la cuina per reaparèixer amb el primer plat. Tanco l’aparell que continua parlant de la gran tragèdia argentina, pitjor, molt pitjor que la guerra de les Malvines. No goso explicar qui era aquell mort, jugador unes temporades del Barça. Penso que tothom en deu estar parlant, el futbol és material que apassiona molts públics a Europa. En un viatge a l’Alguer als 80, els nens que veia pel carrer cantaven “Barcelona, Maradona”. Si els europeus ballem al so del futbol no us dic res de com se’l prenen a l’Amèrica Llatina. Asos de l’esport de la “bimba” són brasilers, argentins, colombians, uruguaians, tots ells adorats com déus. El públic es juga la vida als estadis, on hi ha sovintejats aldarulls, avalots, batusses i algun tret. Les dones d’aquells països són més ardents afeccionades al futbol que les nostres. Passades unes hores tots els butlletins de notícies a la ràdio, tots els diaris, les televisions continuen parlant-ne; quan es mor un Sant Pare no en parlen tant. I quan desapareix un Nobel de Física, gens. Hores després de sabuda la notícia donada des de l’Argentina, ja hi havia emissores muntant concursos de preguntes i respostes sobre detalls de la vida, miracles i succeïts de Maradona. La quota de pantalla estava assignada totalment a aquell esdeveniment luctuós. El president argentí declara tres dies de dol nacional. Pobre d’ell que no ho hagués fet! Molts dies després encara cuejarà la mort del capità de l’equip estatal blanc-blau-cel. Se li dona tombs, compareixen amics i coneguts, de Llatinoamèrica, del Barça, del Boca Júniors, ploramiques napolitans, tots subratllant, i és de témer que magnificant, la intimitat que tenien amb l’ídol. Podem demanar-nos fins a quin punt un tema que cal tractar periodísticament –i aquest n’és un– necessita, quasi exigeix forçosament, la reiteració, la repetició, la pesada insistència a donar-li dramatisme i importància, l’ocupació d’espais físics i temporals als mitjans que, mentrestant, s’escatimen o es furten a temes que pertoquen als vius, que prou dificultats tenen avui, temes que quedaran en silenci. I molt lamentable és, cada vegada, la similitud en els comentaris, la repetició de frases que semblen copiades, com si els redactors anessin curts de recursos estilístics o lèxics. Deixeu els difunts que descansin després d’haver exposat degudament el reconeixement als mèrits que tingueren, però no ho allargueu tant que sembli una novena de Sant Nicolau Babau. Si un budell l’estireu massa es trencarà... i no dic res més.