Que tot rutlli

Què és millor, la vida contemplativa o la vida activa? Què és millor, preocupar-se dels negocis propis o dels afers públics? Què és millor, exercir de ciutadà i estar ocupat tot el dia en la política o ser un bon consumidor i estar preocupat per satisfer les necessitats i els desigs propis? I si no es tractés d’una adversativa en la qual s’ha de triar entre una i altra, sinó que poden ser dimensions complementàries o, si més no, juxtaposades en etapes de la vida? El que sí que sembla clar és que les dues dimensions tenen característiques que les igualen i cap és tan dolenta com per poder-ne prescindir. Una mica a l’estil platònic, podem dir que les societats necessiten uns i altres; persones públiques i persones dedicades als seus negocis privats. Al cap i a la fi, sense negocis privats no funciona l’economia, i sense activitat pública no hi ha possibilitat de bon govern. . Una de les característiques que igualen les dues dimensions és que qui les practica les ha de voler exercir quan les està practicant. Quan algú està als afers públics sense voler-s’hi dedicar, acabarà fent de la seva activitat pública un negoci particular. Sabem prou bé què vol dir això. Ho patim en múltiples formes de corrupció. I quan algú es dedica als seus negocis però la seva voluntat és que aquests negocis siguin d’interès públic, també sabem què vol dir, ja que també patim les seves formes de corrupció. Així doncs, la primera cosa que iguala les dues dimensions és que cal que qui les practica, en el moment que les practica, sigui conscient de què està fent i que ho vulgui fer. Per això cal que no s’hagi apoderat d’ell ni la decepció ni la insatisfacció. S’ha de trobar a gust i sentit en el que s’està fent. Abans dèiem que cal una certa vocació.

Potser podríem continuar dient això. Aprofundim una mica en això de la decepció i la insatisfacció. Les persones ens movem per cobrir necessitats, satisfer desigs i complir voluntats. Sense necessitats, desigs ni voluntats estem immersos en un estat depressiu paralitzant, gens encomiable, tot al contrari. Estem en un estat que cal superar. D’aquesta manera podem dir que benvingudes les necessitats, els desigs i les voluntats. Ara bé, la impossibilitat de cobrir-les genera conseqüències diferents. La no-cobertura de les necessitats genera insatisfacció (la gana, la set, la son, etc.). La impossibilitat de satisfer els desigs i les voluntats és la decepció o la frustració.

La diferència entre els desigs i les voluntats és que els desigs els perseguim sense posar-hi preu i a les voluntats els posem preu, és a dir, en les voluntats mesurem costos i la raó ens acaba de determinar si ho volem o no, i el desig no té aquest filtre i ho apetim encara que ens pogués perjudicar, altra cosa és que ho aconseguim. Simplificant molt, podem dir que els pobres pateixen d’insatisfaccions i els rics, de decepcions.

Hi ha qui diu que les revolucions es produeixen quan conflueixen les insatisfaccions dels pobres amb les decepcions dels rics, però això són figues d’un altre paner. Doncs bé, els qui es dediquen als afers públics han de tenir cobertes les necessitats i, per tant, només poden estar sotmesos a la decepció.

Els qui es dediquen als negocis privats poden no tenir cobertes les necessitats i poden estar abocats a la insatisfacció. Començava l’article preguntant què és millor, una o altra activitat? Les dues són necessàries.

El que cal és que la política tingui un equilibri entre l’ideal i la realitat per mantenir viva la voluntat i tenir allunyada la decepció. Un ideal fora de lloc, però també una realitat miserable i injusta impedeixen l’equilibri.

Així mateix, cal que qui es guanya la vida amb els seus negocis, i fa que l’economia funcioni, pugui fer-ho. Si no rutlla una o l’altra, o cap de les dues, en lloc de funcionar l’ordre social, estem abocats a la insatisfacció i a la decepció amb el que elles comporten.