Junts per pal·liar els dèficits del món rural

Des d’aquest mes d’octubre, Junts per Catalunya disposa de la Sectorial de Món Rural. Concretament, des del dia 27 a les 20 h. El mes d’octubre esdevé, altre cop, fundacional.

L’1-O del 2017 vam prendre la decisió de construir un país lliure i sobirà, i ara seguim defensant aquesta decisió amb força i determinació, i treballem per aconseguir un món rural més viu. És ben sabut que el nostre país pateix una descompensació demogràfica força accentuada. La majoria de persones que el conformen viuen en grans ciutats o en la seva àrea metropolitana.

L’èxode que han anat patint les zones rurals ha fet, en molts casos, que fos així i, a hores d’ara, ens trobem que el resultat de tot aquest moviment poblacional és un país totalment desequilibrat. Necessitem, de manera urgent, encarar un nou repte demogràfic que ens dugui a una situació més compensada. Segons l’Idescat de l’any 2020, un 1,8% de la població ocupa un 40% del territori repartit en 337 micropobles arreu de Catalunya.

Des de les zones rurals tenim la necessitat de fer-nos sentir, malgrat el reduït nombre d’habitants que hi vivim, perquè només a partir d’aquesta exigència aconseguirem que els nostres pobles (o micropobles) tinguin prou força i energia i aconsegueixin gaudir de condicions bàsiques, visquin on visquin. No tenim una situació gens fàcil, però no podem defallir.D’entrada, és necessari definir un finançament específic ajustat a les nostres mancances i realitats i, alhora, cal ajustar la legislació i impulsar una simplificació administrativa. Els ajuntaments de les zones rurals han d’assumir gestions i situacions que s’han d’atendre des de la proximitat, per les quals no tenen prou finançament i, malauradament, aquesta realitat dificulta i impedeix la millora del dia a dia de molts municipis.

Si hi afegim la pèrdua de serveis bàsics que va avançant sense aturador el panorama que s’evidencia és desolador. Arreu del país hem vist reduir o desaparèixer farmàcies, benzineres, oficines bancàries o de correus, escoles, consultes sanitàries, comerços, etc. Les zones rurals no estan ben dotades per assumir les mancances que es van sumant a les que ja tenien i cal aturar aquesta tendència sense badar més.L’arribada de la pandèmia de la Covid-19 ens ha obligat a ressituar-nos i ens ha fet adonar que tenim altres maneres de treballar, d’estudiar i de crear ocupació.

S’ha fet evident que amb unes bones infraestructures viàries i digitals (que no les tenim, encara, en moltes zones rurals) aconseguim disminuir desplaçaments, perquè podem treballar des dels nostres municipis, consolidar o generar noves ofertes laborals o traslladar les que teníem en zones més poblades. Fent-ho podem reduir temps i costos econòmics i mediambientals. Aquesta nova realitat no la podem menystenir, l’hem d’aprofitar i potenciar.Aquest article no pretén enumerar els dèficits i la descompensació entre dues realitats, el que ens cal, això sí i sense demorar-ho més, és posar fil a l’agulla, engegar la maquinària perquè aquesta situació se segueixi revertint de manera més accelerada.

Es pot fer i ho hem de fer. De fet, tot i que estem en un moment molt inicial, potser ja ho hem començat a fer. Amb tot, si no s’actua ara, de forma ràpida i contundent, en certs indrets del país ja no hi serem a temps.Sembla que en els darrers anys, la pèrdua general de població al món rural, una tendència que es mantenia de feia dècades, ha disminuït en alguns indrets i, afortunadament, hi comença a haver municipis rurals que reverteixen la tendència de pèrdua poblacional.

Si aquesta tendència canvia, ho faran també altres tendències que hi van lligades, perquè, si frenem el despoblament i aconseguim un nou repoblament rural, frenarem el tancament d’escoles, millorarem infraestructures, consolidarem llocs de treball existents, mourem fitxa a l’hora de decidir quin tipus d’energia volem, incrementarem el nombre de persones que treballaran en l’àmbit social i en el sanitari i potenciarem el turisme rural, perquè tots aquests elements són baules de la mateixa cadena. Una cadena que s’anirà enfortint i deixarà d’estar en un patiment constant per saber si es trenca o no es trenca.El debat entorn del món rural no és un debat que només afecti els territoris de tradició agrària, sinó que afecta tot el país, perquè és qui subministra els principals aliments que consumim, cuida l’entorn paisatgístic, cultiva les terres i les fa menys propenses a patir desastres mediambientals, té cura de l’entorn perquè tothom pugui gaudir-ne, etc. Del fet de generar bones sinergies i de la col·laboració de tothom és d’on ha de sortir una proposta de país honesta on totes les persones, visquin on visquin, s’hi sentin representades.

L’administració ha de tenir un paper actiu i la població ha d’implicar-se en la vida del lloc on visqui.Tenim al davant grans reptes que haurem de començar a entomar amb valentia, sense defugir responsabilitats i a través de polítiques i actituds valentes. D’entrada, el canvi climàtic, l’autonomia energètica i la sobirania alimentària ens posen davant del mirall i ens obliguen a replantejar-nos. El canvi climàtic és una realitat.

Tots plegats hem abusat dels combustibles fòssils i cal que adoptem altres fonts d’energia, més neta i sostenible. Aquest canvi s’esdevé molt de pressa, la qual cosa ens farà prendre decisions i aplicar canvis amb rapidesa. És molt necessari tenir un debat raonable i clar entorn de l’energia.

D’altra banda, és necessari mirar d’apropar-nos a l’autonomia energètica, un altre dels grans reptes que tenim, i que ens conduirà a haver de consensuar amb tot el país la manera més indicada per aconseguir-ho. En gran manera, les zones rurals hauran de plantejar-se com i on volen la instal·lació d’aerogeneradors, de plaques fotovoltaiques, de plantes de biomassa, etc. També caldrà que l’administració valori aquests espais de manera que no se’n faci un abús i haurà de buscar la manera en què tothom se senti còmode.El darrer gran repte que tenim és la sobirania alimentària.

Això significa que hem de poder produir aliments de proximitat per garantir l’alimentació sense haver de fer llargs, costosos i contaminants desplaçaments. Tanmateix, sabem que la majoria dels habitants viuen en les zones urbanes mentre que la minoria –els productors– ho fan en zones rurals. Enfront d’aquestes situacions, hem de fer un canvi i estem convençuts que podem fer-lo pensant en un futur millor.Segurament, durant les darreres dècades, les zones rurals i les urbanes han viscut donant-se l’esquena les unes a les altres, però aquesta situació ja no ens la podem permetre més.

Necessitem un país on rurals i urbans es retrobin, col·laborin i treballin plegats. Si ho fem, els dèficits que pateixen les zones rurals aniran revertint i, alhora, els de les zones urbanes també ho faran. Només aconseguirem un país modèlic i viu si som capaços de fer que tothom gaudeixi de les mateixes oportunitats i que l’equilibri territorial sigui una realitat.