SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Hi ha un equilibri en l’exposició que presenta el Museu de Lleida entre el tema: “Catòlics i protestants a Europa i Catalunya, als segles XVI-XVIII” i la il·lustració narrativa a través d’un elogi del gravat. Si més no també ho és el del col·leccionista principal que ha nodrit la mostra, Gelonch Viladegut, que ha aplegat un conjunt excepcional d’estampes de totes les èpoques, a la vegada que acaba de publicar un llibre sobre Luter, que centra i origina aquesta panoràmica de la Reforma i la Contrareforma en un període que, si ho mirem amb els ulls de les tècniques de gravar, signifiquen la irrupció de la xilografia i dels burins i aiguaforts. L’arribada de la litografia apareix a l’època de Goya, que és l’autor amb què clou l’itinerari pel museu lleidatà. Tenim, doncs, una història de religions que comença al temps que Europa descobreix la impremta. Just en aquest moment la xilografia, que abans havia estat emprada per estampar teixits, serà l’instrument dels impressors per posar imatges als textos, que –òbviament– són religiosos. D’aquesta manera, quan l’exposició explica tot el procés de difusió de les noves idees protestants, apareixen els llibres i els fulls amb xilografies. Aquesta tècnica, que va ser anterior al gravat en planxes de coure, tenia la limitació del procediment, però va arribar a excel·lir de la mà del millor geni de la xilografia que ha donat la història de l’art de tots els temps: Albert Dürer. A la col·lecció Gelonch i a la mostra hi ha alguns exemples, com l’obra L’Anunciació, del 1504, una estampa de gran qualitat que, com moltes obres de Dürer, apareix signada amb el seu anagrama. El domini tècnic al qual va arribar Dürer ratllava les solucions que després farien servir amb tècniques de burins i aiguaforts. També s’exposa un aiguafort seu: L’oració a l’hort, i els seus gravats sobresurten per damunt dels autors de la seva època, on la tècnica es veu més limitada. El burí i l’aiguafort van substituir aquesta tècnica més simple de la xilografia, i als segles XVII i XVIII apareixen molts llibres que reprodueixen amb tècniques de gravat pintures dels grans mestres amb temes religiosos, però dins d’aquests procediments apareix també el geni dels grans mestres. Per damunt de tot hi ha Rembrandt, sens dubte. Les seves obres destaquen per la seva genialitat, les seves petites dimensions i un resultat gairebé pictòric. A la mostra hi ha dues obres que mereixen la visita per si soles, totes dues datades l’any 1654: La Verge amb el nen, un gat i una serp, aiguafort i burí, i Abraham e Isaac, aiguafort. Rembrandt allibera la tècnica i la fa amb un resultat pictòric, amb una atmosfera que ambienta l’escena bíblica, però que la dota de sentiment i humanitat. Estem parlant ja de pintors que dominen les tècniques d’estampació, cosa que no sempre resulta senzilla. A l’exposició hi ha també alguns gravats fets per pintors centrals, com Josep de Ribera, que exposa alguns burins, com Les llàgrimes de Sant Pere, on també aconsegueix crear perspectives només amb encreuaments de línies. El millor exemple de pintor ja modern que domina el gravat és Goya, que tanca el recorregut. Tant ell com Dürer i Rembrandt són els exemples més notoris d’aquest període que emmarca aquestes Imatges per creure. Recomano veure la mostra sota dues mirades. La primera llegint els plafons per comprendre el debat ideològic que va centrar Europa amb la irrupció de les Reformes i Contrareformes, i una vegada situats en aquesta cronologia tornar a començar, fixant-nos només en els gravats, en les tècniques, les dates i els autors, fins a comprendre que sense aquests gravats hauria estat difícil la difusió del debat religiós de l’època.

tracking