SEGRE

CRÍTICAD?ART

Monument als caiguts de Genaro Iglesias

Creat:

Actualitzat:

Algunes de les darreres bones notícies vinculades a l’art lleidatà del segle XX ens han arribat per sorpresa i per accions forànies. Així ha sigut amb la recuperació dels vincles de Fina Miralles amb la seva finca de Serrallonga, a l’Urgell. Reconeguda com una precursora de l’art de gènere de l’era conceptual, i a les portes de la gran retrospectiva que li dedicarà el MACBA, l’autora ha recordat que tot el que l’ha inspirat de la natura va congriar-se en aquests paratges urgellencs. El mateix ha passat amb Palmira Puig Giró, una fotògrafa targarina que desconeixíem, i que ara sabem de la seva existència i trajectòria.

A aquestes inesperades sorpreses s’afegeix ara la del Monument als Caiguts al cap de Pont de Balaguer de Genaro Iglesias, que el Pavelló Català de la Biennal de Venècia ha posat de relleu. Si l’escultura esdevé símbol i com a tal és testimoni d’una època que la història revalida o desmitifica, aquesta escultura que dormia als magatzems municipals de Balaguer ha assolit una nova mirada que, de segur, la traurà de l’oblit, quan torni de nou de la ciutat dels canals. El comissari del Pavelló reflexiona sobre aquestes escultures públiques que van de les llums a les ombres segons l’esdevenir dels temps, talment com les plaques dels noms dels carrers. A Venècia ha posat exemples que son coneguts i difosos, però aquesta obra de Genaro Iglesias restava en el més fosc dels racons de la nostra memòria visual. La seva descoberta ha anat seguida d’explicacions que procuren justificar-la. Sempre ha sigut així amb els escultors que varen executar obres en aquest període. Josep Viladomat, artista també republicà, va fer el monument a Franco a cavall, exposat recentment al Born i retirat per l’acció dels ciutadans, o Frederic Marès, que va ser també un escultor prolífic en aquests anys, com Enric Monjo, mestre de Genaro Iglesias, o com Josep Clarà, autor del monument als caiguts de la Diagonal, a la zona universitària, ja desmuntat i emmagatzemat. No només varen ser els escultors, sinó també els pintors, com Josep Maria Sert o Pere Pruna. Per contra, molts escultors republicans que varen patir l’ostracisme del franquisme en un exili interior, no varen acceptar mai encàrrecs d’aquesta mena. Genaro havia nascut a Barcelona i estudià al taller de Monjo, que era una artista de rel noucentista. Ja s’ha explicat que era de família republicana i represaliada, i com va arribar a Balaguer penalitzat pel règim, on va instal·lar-se amb feines no artístiques, però que va poder recuperar la seva pràctica escultòrica. El monument esmentat va ser un encàrrec que, inicialment, havia de commemorar els caiguts al cap de Pont de Balaguer, però que finalment va ser instal·lat al mig de la plaça Mercadal de Balaguer i inaugurat el 1963 per Francisco Franco, i retirat de l’espai públic l’ any 1982 per acord del govern municipal democràtic.

A diferència de Barcelona, l’acció escultòrica a Lleida sota el franquisme va limitar-se en molt a la restauració religiosa d’esglésies, i no va hi haver una escultura pública clarament franquista. Pensem que els murals de Lluís Trepat de l’absis de l’església de Santa Maria Magdalena de Lleida i les escultures de Cristòfol que l’acompanyen són del 1960. Diríem que a Lleida no van haver casos d’obres franquistes fetes per artistes de vocació democràtica, ni grans monuments a la victòria. Com bé va proposar l’Àngel Jové en la seva exposició dedicada a Cristòfol, es tractava d’un “confinament”. Els artistes veritables, els avantguardistes que no varen marxar a l’exili, es varen “confinar”.

Ara, aquest monument de Genaro Iglesias tornarà a Balaguer, però ja no serà la mateixa obra, ara té un discurs intel·lectual i històric que el fa més digne d’un museu d’art que d’una plaça pública, ja que no volen ser el que li demanaven, tampoc és el que crèiem que era.

tracking