SEGRE

Creat:

Actualitzat:

S’escau fer balanç d’aquest any artístic 2019 per tal de destacar els fets més significatius de la seva correlació cronològica.

Començava amb una descoberta excepcional per part de la galeria RocioSanta Cruz de Barcelona que donava a conèixer l’obra de Palmira Puig-Giró, una targarina nascuda el 1912 i traspassada el 1978 a Barcelona, que havia viscut a l’exili al Brasil i havia desenvolupat una trajectòria fotogràfica molt qualitativa i desconeguda amb el seu marit, Marcel Giró, després d’haver obert un estudi a Sao Paulo, des del 1953 fins a l’any 1978. Després d’un procés d’estudi, l’esmentada galeria havia determinat el que era obra de Marcel i de Palmira, i desvetllava la personalitat individual de l’autora, que obligava a reescriure la història de la fotografia lleidatana i la creativitat targarina.

Uns mesos després, quan el Museu Comarcal de l’Urgell va presentar l’excepcional mostra Tàrrega 1875-1965, aquesta ja incorporava obres de Palmira Puig-Giró que havien estat adquirides per la Diputació de Lleida.

A aquesta inesperada sorpresa s’hi afegia l’impacte de la presència del Monument als caiguts al cap de Pont de Balaguer, de Genaro Iglésias, que el Pavelló Català de la Biennal de Venècia posava de relleu. De cop, aquest monument conservat en magatzems municipals, apareixia de nou amb una lectura renovada sobre el paper del creador republicà i la comanda oficialista.

Si aquest era un veritable Monument, podríem dir que la instal·lació d’Eva Lootz a la Vinya dels Artistes era un anti o contra-monument, amb una significació molt més poètica, sensible i harmoniosa amb la Naturalesa. Amb la presència d’Eva Lootz en aquest espai, la Vinya prenia cada vegada més força com una col·lecció artística escampada pels camps i arrelada al paisatge.

De noms propis cal destacar el de Mat Collishaw i la mostra que li ha dedicat la Fundació Sorigué al seu espai de Lleida, la primera de l’artista britànic al nostre entorn, amb una instal·lació encara visitable d’alt nivell en el concepte i en la forma. També Vicenç Altaió, amb el projecte de la Fundació Vallpalou Els ulls fèrtils, que aplegava els llibres d’artista d’aquest traficant d’idees amb una panoràmica que abastava quatre dècades on ha estat protagonista de l’escena postmoderna catalana. La producció de la mostra va interessar Barcelona, que en aquests moments l’exposa a l’Arts Santa Mònica del capdavall de la Rambla i palesa com una iniciativa lleidatana pot tenir la qualitat per ser present al cap i casal.

D’artistes lleidatans que han presentat els seus treballs a la ciutat, penso en Toni Prim i el seu projecte Palmeres, vigorós i entusiasta, a l’Espai Cavallers, que posava al dia la seva producció fotogràfica amb un projecte a llarg termini. També en Pedro Sandoval, que recuperava l’esperit de l’Ereta amb les sèries de gravats que va exposar i presentar habitualment en aquell Montmartre lleidatà que evocava fins i tot a través de documentals sobre la plaça i la seva vinculació amb els artistes.

Finalment la sèrie de la Suite de Foc de Teresa Vall Palou, on, sota la mirada de Carles Duarte, exposava les seves investigacions actuals amb la tècnica del raku, delicada i expressiva, que encara resta exposada a la seva fundació.

tracking