Juan Manuel Nadal Gaya

Fins a la meva generació, els crítics d’art catalans eren professionals lliures d’altres disciplines, que exercien l’escriptura artística per vocació. Jutges, com Cesáreo Rodríguez Aguilera o Joan Perucho, literats, com Rafael Santos Torroella, Guillem Viladot o José Corredor Matheos, o fins i tot polítics, com Alexandre Cirici Pellicer.

Lleida no ha tingut una tradició notable de crítics d’art, cosa que fa obligada la referència a Juan Manuel Nadal Gaya, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Nat a Barcelona el 1920, va establir-se a Lleida a la postguerra, on va morir el 2013. La seva personalitat política i institucional va ser molt rellevant a la ciutat, però només m’apropo ara al seu vessant vinculat al món de les arts visuals.

Juan Manuel Nadal Gaya va presidir el Cercle de Belles Arts i va ser conseller de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. S’interessà sempre per la pintura i l’escultura, però la seva gran aportació va ser quan l’any 1968 va publicar el llibre Pintura y pintores leridanos del siglo XX. Podem dir amb fermesa que aquesta obra va ser intel·ligent en estructurar per primera vegada la cronologia i els fets més destacables de la pintura contemporània de la ciutat. Parlava també de l’actualitat, destacava que hi havia una generació de postguerra i es centrava en la figura de Josep Benseny. Destacava el protagonisme del Cercle de Belles Arts i el Premi Morera, i apuntava la revolució abstracta que va introduir Lluís Trepat. Seguia i personalitzava molt la figura de Víctor Perez Pallarés, per cloure amb els Premis Maria Vilaltella i el Grup Cogul. No podia anar més lluny, ja que els pintors lleidatans dels setanta encara no havien iniciat el seu recorregut. Només Ramon Maria Puig, amb un article, L’art a Lleida, publicat a Serra d’Or l’octubre del 1965, s’havia avançat en la sistematització cronològica. Però Nadal Gaya coneixia bé el que explicava, atès que havia sigut president del Cercle i tota la gestació de l’entitat i els premis Morera i Maria Vilaltella els havia vist néixer. Aquest llibre avui dia resulta difícil de trobar, però com que el va editar l’IEI, és consultable fàcilment a les biblioteques.

L’any 1987 vaig col·laborar amb ell en un llibre i exposició dedicats al pintor Manuel Viola. Em va sorprendre el material documental que tenia, inèdit, d’enregistraments i entrevistes amb Viola, que va servir per treure a la llum la infantesa i joventut del pintor, i el protagonisme que Lleida va tenir en la seva vida, on havia estat acollit per les seves tietes.

Juan Manuel Nadal Gaya escrivia crítiques d’art a La Mañana. Li agradava i l’obligava a estar amatent del que es presentava a Lleida. Va confessar-me que ho va deixar per no tenir tampoc tantes exposicions sobre les quals parlar. Va deixar escrit, no obstant, Un tomb per la Lleida de les Arts, publicat l’any 2000.

La seva obra més complexa va ser el Diccionari de pintors, escultors, gravadors i dibuixants que, finalment, va editar-se el 2003. Feia anys que configurava fitxes dels artistes, els quals ja havia tractat al seu llibre del 1968, però també els més actuals. És un llibre bàsic que ara és de referència i que podem dir que va ser el seu llegat. A través d’aquestes obres podem entendre el personatge i la seva passió per les arts. Un home culte que va viure una època políticament convulsa.