x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICAD?ART
  • JOSEP MIQUEL GARCIA

Ernest Ibáñez Neach

Actualitzada 09/02/2020 a les 09:51

Un altre centenari artístic d’enguany ens remet a recordar l’Ernest Ibáñez Neach (Lleida, 1920-2011), un pintor essencialment lleidatà a qui el pas del temps ha anat oblidant, malgrat la seva passió i la seva vocació per construir un marc cultural a la ciutat.

L’Ernest Ibáñez va acabar els seus dies en extrema felicitat i amb il·luminacions místiques, pintant diàriament i assegurant que la seva mà i el seu pinzell anaven sols, i ell era només un mitjancer entre la inspiració i la tela. Estava convençut que els pintors, com els poetes, feien d’intermediaris entre el desconegut, l’incert, i la realitat, la terra.

Malgrat aquesta maduresa visionària, l’Ernest Ibáñez sempre va tocar de peus a terra, i va esforçar-se per compartir les seves inquietuds amb els seus confrares de professió. Ho va fer de ben jove, quan s’amistà fraternalment amb Josep Benseny i sortien per pintar els camps au plein air, com uns Van Goghs lleidatans, a la recerca de temes per l’horta lleidatana. A la parella s’uniren altres inquiets artistes de la trista postguerra i feren un caliu extraordinari que anà a parar a la creació del Cercle de Belles Arts de la ciutat. En aquest territori, l’Ernest s’obrí també a impartir conferències i escriure sobre pintura, obert a les noves tendències i a l’abstracció. Va ser membre fundador del Grup Cogul, que va establir les bases de l’informalisme a la ciutat. L’Ernest explicava com a precedent els seus vincles amb l’Escola de Saragossa, amb la qual havia contactat i sabia de la seva experiència abstracta. Ell entenia aquesta relació com una aportació molt seva al camí de la “no-figuració” a la ciutat de Lleida, que va causar molta polèmica en aquells temps d’incomprensió. Aquest anar de la mà d’altres artistes no el va incomodar mai, ans al contrari, trobava en la germanor una manera més activa i viva de fer sociable la pintura. Va participar també en la creació del Grup dels Cinc i va concórrer a totes les iniciatives de l’època, la Bienal Hispanoamericana, les activitats del Cercle Maillol.

Va ser un pintor prolífic, que comptava per milers les obres que havia fet. Més que la recerca d’un estil, com pretenen molts artistes, ell assajava sense prejudicis. Era cromàtic i vital quan volia, però canviava de maneres de pintar si li venia de gust, permeable als nous comportaments artístics que seguia amb molta atenció.

L’Ernest Ibáñez es feia estimar i era molt apreciat per la gent, donava la seva capacitat d’enraonar i defensar les seves postures. En la mesura que altres companys d’aventura, com el Leandre Cristòfol o l’Albert Coma Estadella i l’Àngel Jové o el Ton Sirera, anaven creixent en el seu reconeixement forà, l’Ernest va restar en la condició d’un gran artista local, cosa que segons es miri és un privilegi o una limitació. És just en aquest punt on s’ha de posar llum sobre la seva persona o obra.

Si la pintura a la ciutat de Lleida va resistir la foscor de la postguerra, va ser gràcies a persones com ell, o bàsicament gràcies al seu entusiasme. Això no s’ha de menystenir en cap cas.

Possiblement va ser aquesta la seva gran aportació: crear complicitats personals, animar a apassionar-se per la pintura. Tant se val que no tingués una pretensió major, atès que la seva satisfacció era trobar-te pel carrer i establir una “idea” per poder anar avançant sobre l’home i sobre l’Art, sense límits.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre