SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Els catalans ens tirem sorra al damunt. Fixem-nos en el cas de Dau al Set, que tothom considera l’inici de l’avantguarda en els temps de la postguerra a tot Espanya. Nascut com a revista, va promoure algunes exposicions amb aquesta denominació. Els seus promotors: el filòsof Arnau Puig, els poetes Joan Brossa i Juan-Eduardo Cirlot, i els pintors J. J. Tharrats, Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies. Doncs, a mesura que ens allunyàvem del 1948, la versió va començar a relativitzar-se: que si Cirlot s’expressava en castellà, que Tharrats només era l’impressor, que no era un grup, que Cuixart no era tan bo. Tot el problema naixia de la gran projecció que va assolir després Tàpies, i entre ell, que no volia ajudar els antics companys de joventut (especialment el seu cosí Cuixart), i els altres, que pretenien posar-se al mateix nivell, es va anar creant una imatge de poca rellevància que va anar afectant la historiografia i la museografia. Tot plegat, que ni el MACBA va voler basar-se en Dau al Set per situar l’inici de quan el foc s’escampa i que ara Dau al Set sembla orientar-se cap al MNAC.

Un projecte brillant que acaba minorat per la gelosia humana, comprensible. La darrera manifestació d’aquesta situació va patir-la l’Arnau Puig, l’únic supervivent de l’aventura, i fins i tot bàsic fundador de Dau al Set, atès que havia participat anteriorment amb la revista Algol amb Joan Ponç. L’Arnau Puig era el filòsof del grup i els va sobreviure tots, lluny d’aquelles baralles, donada la seva bonhomia i cordialitat. A més de la docència, va exercir la crítica d’art fins al seu darrer alè, sempre implicat amb l’actualitat i generós a complaure totes les comandes que li feien. Amb el temps, l’Arnau es va fer estimar per tothom, sabedors de la seva singularitat i aventura personal. El cas és que entrat ja en els noranta anys, va decidir que algú havia de tenir cura futura del seu arxiu i biblioteca. Van transcendir les converses institucionals i es van filtrar informes que deien coses poc elegants: que si no tenia gruix, que si no hi havia obres artístiques que ho justifiquessin, que si hi havia moltes coses repetides, etc. Tothom es passava la pilota, sense ser conscients que ens trobàvem davant d’un dels grans de l’època gloriosa de la recuperació, del redreçament. Ara, coincidint amb la seva mort, s’ha fet públic que des de l’hospital mateix s’ha signat la cessió pública del seu arxiu. Tot plegat, vàrem viure aquestes notícies com una injustícia, comparable amb aquelles notícies del fons de l’Albert Ràfols-Casamada trobat als Encants. Ens ha deixat, doncs, un referent que sempre va estar al cas del que es feia a Lleida. La seva devoció era Leandre Cristòfol. Tenien quelcom d’agermanats. Especialment per l’austeritat de tots dos i la seva gran humanitat. Vaig assistir en un moment especial en aquesta amistat. Un dia em truca l’escultor per dir-me que l’Arnau Puig havia de passar per Lleida i el visitaria. M’hi vaig apuntar. L’Arnau i la seva esposa viatjaven per assistir a algun funeral a Madrid. Vàrem estar xerrant a l’estudi de l’avinguda de Catalunya. Després se n’anaren. Leandre tenia damunt la taula de treball unes peces sobrants d’una ampliació de la Nit de Lluna. Era la base rodona tintada d’un color blau de nit. Es va animar a treballar sobre aquesta fusta i va decidir fer un homenatge a l’Arnau Puig. És la penúltima obra de l’artista. Al cap de pocs dies vaig tornar a visitar l’estudi. Cristòfol havia muntat damunt d’aquesta base una estructura d’objectes amb ferros, vidre, plàstic i metall. Tot plegat tenia una idea de mort. Potser el fet que la visita estava vinculada amb un enterrament li ho havia provocat. Sempre que veia aquesta peça em resultava intrigadament mortuòria. Ara, però, amb la distància –va ser feta el 1989– l’escultura sembla un homenatge merescut a un company de viatge, a un amic íntim que ens ha deixat i que s’enyora.

tracking