Miquel Barceló a la Moncloa

Aquests dies veiem el president del govern espanyol presidint el Consell de Ministres o reunions davant d’un gran quadre de Miquel Barceló de 235x75 cm.

Des que va arribar al govern, hi ha hagut canvis en la decoració dels quadres de la Moncloa. Abans hi havia encara aquell consens de modernitat que significaven Miró, Tàpies o Chillida, però darrerament s’ha mantingut Tàpies, amb una sala pròpia, alhora que proliferen els artistes dels vuitanta, amb obres de Sicilia i dels seus companys de generació.

És un recanvi subtil, però ple de simbologia. Quan la Generalitat va constituir-se, a Palau restaven encara els quadres que Samaranch havia comprat, molt especialment els Anglada Camarasa, que es varen anar a poc a poc despenjant. El nou govern no tenia patrimoni i als Torres García només s’hi afegia el Saló de Sant Jordi (que ara es vol canviar) i la sala Alumà, que ha restat de l’època Samaranch. A poc a poc es varen ubicar de manera emblemàtica les obres de Dalí, el Tàpies de Catalunya davant del despatx del President, la sala Tàpies de les reunions del Consell Executiu i les sales Clavé.

A les conselleries tampoc hi havia gaire obra artística. A Economia i Finances varen adquirir un gran gravat de Miró que encara ara apareix sobre el conseller. A Cultura, al despatx del conseller, hi havia una gran pintura historicista que representava el rei recollint el pinzell de Tizià. Amb el temps, després de la compra de la col·lecció Salvador Riera, s’hi va ubicar un gran Barceló que representava aquesta modernitat volguda. En Pep Subirós, que sempre pretenia anar més endavant des de l’Ajuntament, va reclamar aquest Barceló per a la mostra que organitzava al MACBA, i el Barceló va marxar del despatx i es va canviar per un Clavé.

Gravats de Clavé també penjaven del despatx de Felipe González, i als Consells de Ministres hi havia els Miró que va rebre l’Estat en pagament de la successió de l’artista. Sempre es buscava un símbol rere els mandataris.

Aquests quadres de la Moncloa vénen del Reina Sofia, que els cedeix i canvia quan és el cas. Ara hi ha tres Barceló: aquest Taller d’escultures, de 1993, un altre que es titula Pintor animalista, també del 1993, i l’escultura en bronze Animal de pintor.

Aquesta sèrie de quadres la vaig veure al seu taller de Mallorca. Barceló estava llavors molt interessat en les pintures prehistòriques de les cavernes, i feia grans pintures amb relleus que semblaven els de les coves i després ho unificava tot amb pigments i destacava les figures que emergien dels quadres.

Recordo haver-li parlat de les nostres coves del Cogul, que no coneixia, i de mostrar-li algunes imatges. En el fons, el que Barceló agermanava era l’art contemporani amb el vell, demostrant que no hi ha hagut grans canvis entre les formes dels artistes antics i els actuals.

El Reina Sofia té bastants Barceló en la seva col·lecció, però aquesta gran obra presideix ara l’era Pedro Sánchez.

No només és una gran pintura, sinó una clara al·legoria de present i de futur. Barceló simbolitza encara l’art espanyol més internacional i més contemporani. Una imatge de gran format que ens representa i ens envolta amb una idea: modernitat.