x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICAD?ART
  • JOSEP MIQUEL GARCIA

Xavier Grau

Actualitzada 28/06/2020 a les 08:41

No voldria deixar passar –sense parlar-ne– la mort del pintor Xavier Grau (Barcelona, 1951-2020), especialment pel fet que tot i ser una persona molt discreta era un gran pintor. I dic gran no pel fet de ser d’aquells artistes que apareixen sempre a les llistes exitoses, ans tot el contrari. Xavier Grau havia dedicat la seva vida a passar de l’abstracció pura a un expressionisme abstracte al llarg de vora cinc dècades. Un pintor pintor, sense més, amb la subtilesa dels canvis lleugers, en la paleta de colors i en la composició.

Es va donar a conèixer a l’entorn del grup TRAMA a mitjans dels anys setanta, en una mostra que es va fer a la Galeria Maeght de Barcelona, amb altres pintors com José Manuel Broto. Defensaven la pintura, després de l’època conceptual, i la semiòtica aplicada a la seva lectura.

Va ser tota una irrupció, ben fonamentada a través d’una revista, que va editar dos números. Va generar una gran polèmica a Barcelona, amb pols ben oposats, d’aquells que defensaven la pràctica pictòrica i els que la donaven per morta.

Xavier Grau va exposar llavors individualment en una galeria de Barcelona que va durar molt poc. Es deia 491, i a més de Grau també va fer una mostra la Fina Miralles. Aquella exposició era d’un exercici de camp de colors, amb uns fons simples ordenats per una traços gestuals.

D’aquell inici essencial va anar complicant la superfícies dels quadres, cada vegada més grans, amb una densitat major de colors i del gest amb que aplicava la pintura.

Les tonalitats també varen créixer, dominant els vermells, els blaus. Ja no hi havia aquell suport teòric de les teories de Pleynet o la semiòtica, i els seus quadres seguien sempre fidels a aquesta perspectiva, sense deixar-se dur per l’esclat de les neofiguracions, que recordaven llavors que la pintura era ben viva.

Sense l’acompanyament del Grup Trama, Xavier Grau va seguir el seu camí solitari, exposant a la Galeria Dau al Set de Barcelona. D’aquesta manera va afrontar el canvi de segle, de manera individual i solitària.

Llavors quan Barcelona va entrar de ple amb l’estètica de les aures fredes el seu camí ja estava destinat a la soledat. Quan ens varen deixar l’Albert Ràfols Casamada i l’Hernàndez Pijuan, encara va ser més atípica la seva obra, amb exemples molt aïllats de pintors pintors, com podria ser també el cas de Chancho.

Entrà a la Galeria Miguel Marcos, i seguí al seu costat fins a la mort. Exposava la seva obra, i compaginava la seva tasca de l’estudi amb la docència a la Facultat de Belles Arts. La seva obra continuà evolucionant. Aquells camps de color densos deixaren pas a unes superfícies més clares de colors, i una presència de formes que podrien semblar de figures, i que creaven superfícies de formes orgàniques i de colors.

La seva obra era així de simple i complexa a la vegada, un camí de llarg recorregut de petits canvis dins d’un mateix programa de treball: la pintura com a llenguatge propi, intentant evitar ser el suport d’un tema que no sigui el de la problemàtica del color i la seva aplicació.

El nou segle anava per altres camins que no coincidien amb el seu. Cada vegada menys pintura, i menys abstracció. Per aquest motiu la seva marxa ens ha colpit, ja que en aquesta voluntat de fidelitat a un principi conseqüent se’ns manifesta com a solvent i creïble, allunyada de la complaença, i pura en la recerca de noves aportacions des de la senzillesa i l’experiència de cada quadre.

El gest i el color són el seu llegat. Poca o molta cosa, segons es vulgui mesurar, però el camí dels grans abstractes és així, matisos dins de l’autoria.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre