SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Ja fa vint-i-cinc anys de la inauguració del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Aquell dia del 1995 fèiem una filera per rebre els Reis, amb un seguici encapçalat per Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Leopoldo Rodés, l’arquitecte Richard Meier i el director del museu, Miquel Molins. Arribar a aquell punt va ser força esgotador per la cultura de les arts visuals de la ciutat. Un museu d’art contemporani era una necessitat, però va generar tensions de tota mena: cronològiques, per saber l’abast del seu discurs (hi havia l’opció de fer-ho a partir de la postguerra i de Dau al Set, o dels anys seixanta); personals (tothom volia ser-ne el director), i polítiques (ja que es donava per fet que era una iniciativa de l’equip de Maragall, en contra del localisme de la Generalitat). El dia de la inauguració tot això va quedar dissimulat per la presència dels Reis. L’edifici era el principal atractiu i en lloc de fer-ne una instal·lació a l’ús de les obres exposades, s’optà per unes grans obres que ocupaven algunes de les sales. Curiosament aquesta opció amagava una altra de les tensions, la de la mateixa col·lecció. En aquell moment si es podia parlar de col·leccions d’art contemporani a Barcelona, la principal era la de La Caixa, que s’havia fet amb una voluntat internacional i actual. Maria Corral havia liderat aquesta opció i el seu contingut era molt bo. Una de les voluntats del nou MACBA era de vincular-se en el present i el futur amb la col·lecció de La Caixa. Es trià una gran instal·lació de Richard Long, d’un cercle de pedres. L’altra obra que destacà va ser la de Pistoletto, que havia estat produïda per la mostra del Centre d’Art Santa Mònica i produïda, doncs, per la Generalitat. Això feia trontollar aquella idea que la Generalitat només volia imposar el Dau al Set amb la compra de la col·lecció Salvador Riera.

Els primers dies les portes foren obertes i la ciutadania descobrí un gran edifici mig buit amb obres de finals del segle XX. La recepció va ser diversa. Molta curiositat i comentaris que aquell gran edifici blanc tindria problemes per exposar obres.

Molt espai, molta llum i poques parets. Es destacà la funció d’aquella nova institució en el cor del Raval, que regeneraria el barri. També la prova de fer una institució entre el públic i el privat. La Generalitat i l’Ajuntament aportarien els fons, i la Fundació, les obres. En el fons el que es desitjava era, però, que la Generalitat tingués el MNAC com a referència i deixés fer al MACBA.

Tot això es veia a venir pels precedents: la primera comanda de direcció va ser per a Francesc Miralles, després Daniel Giralt Miracle va posar-se al capdavant... Finalment, ho va fer Miquel Molins. La Junta de Museus va decidir d’iniciar la seva cronologia en els anys de la postguerra.

On comença la contemporaneïtat? S’han d’acotar els discursos dels museus? Cristòfol, per exemple, va donar el seu fons d’escultures a aquell MACBA, i després aquestes obres varen ser cedides al MNAC. Diríem que aquests vicis inicials, aquestes circumstàncies, han planat per aquests vint-i-cinc anys d’història del Museu. Perviuen en un debat que ja no és pujolisme o maragallisme. Ara ni tan sols abasta la cronologia, ja que el MNAC desplega a les seves parets l’art de la postguerra. El Museu, especialment quan una nova crisi posa al capdavant a Borja Villel, va prendre l’opció de fer un discurs d’alçada global, ideològicament compromès amb el present. Se’n va sortir fins que nous conflictes afectaren de nou la direcció en el temps de Bartomeu Marí, quan la seva expansió va generar tensions amb el barri.

Així com el Museu Picasso, la Fundació Miró i fins i tot la Tàpies varen néixer amb un consens generalitzat, el MACBA continua encara en conflicte, cercant la seva essència.

tracking