Any Perucho

Som a la meitat de l’Any Perucho. La pandèmia ha afectat algunes de les activitats, especialment les exposicions que s’han ajornat, però Julià Guillamon, comissari de l’esdeveniment, ha fet un gran esforç per promoure edicions crítiques, reedicions i mostres.

Perucho s’ho val. Va ser una raresa al seu temps, com a escriptor –poeta i novel·lista– i crític d’art. El seu món literari va anar més enllà dels gustos de l’època, amb immersions fantàstiques d’èpoques passades, que no participaven del realisme social de la seva generació. El mateix com a poeta. Com a crític d’art va avançar-se als seus contemporanis, defensant una estètica pop que difonia a través dels seus escrits, però també en les seves tasques editorials. Perucho va ser un dels fundadors de l’editorial Tàber, que va editar els llibres de Catalunya Visió amb textos de Josep Vallverdú i fotografies de Ton Sirera.

L’escriptor va introduir a l’editorial el dissenyador Pedragosa, que ja havia treballat amb ell a les col·leccions de l’editorial Polígrafa. Les sobrecobertes d’aquesta sèrie són àcides, de colors verds i taronges, que suposaven una novetat singular en el món de les edicions.

El pop interessava molt a Perucho, i allò que se’n derivava... els còmics, els cartells, la generació de pintors propera a la de l’Àngel Jové... Padrós, Zush, Perucho i Santos Torroella varen ser els primers crítics a assenyalar les virtuts de la nova estètica d’aquells finals dels seixanta, però Perucho ho va aplicar als seus llibres i a les seves col·laboracions a Destino.

Perucho s’havia introduït a les arts visuals a través del seu entusiasme per Joan Miró o pels artistes de Dau al Set, Tàpies inclòs. Del surrealisme i aquest món oníric, havia passat a la nova realitat. Al llibre de poemes Aurora per a vosaltres, publicat per edicions gràfiques Minerva el 1951, havia demanat il·lustracions litogràfiques a l’Albert Ràfols Casamada i la Maria Girona, que, el primer, havia representat la Seu Vella de Lleida. Aquesta obra va ser finalista del premi Óssa Menor el 1951. La seva relació amb Lleida en els anys de la postguerra va centrar-se en el període que va fer de jutge comarcal a la Granadella. En aquest temps, i en els anys següents, va descobrir aquest paisatge de la Catalunya interior que va dur-lo a visitar les comarques tarragonines, els ports, Horta de Sant Joan, Mont-roig, el Montsant, i més enllà Calaceit i Morella. Són paisatges, com la seva obra literària, que s’escapen dels gustos barcelonins de l’època, però que van apropar el poeta a l’univers de Miró, de Picasso o de Palau i Fabre.

Sempre que em veia em parlava, però, de Xavier Gosé. El temes del nostre dibuixant li agradaven, i ell tenia la teoria que entre Gosé i Laura Albéniz hi va haver més que una relació entre professor i alumna. Laura va seguir l’estil modernista de Gosé i Perucho ho atribuïa a una estima amorosa de la filla del músic vers l’artista.

Era just aquest territori on Perucho se sentia confortable. Podia fabular com un novel·lista a partir d’uns fets donats i crear una nova realitat basada en dades que amb les seves paraules prenien un cos d’autenticitat, de credibilitat. Tenia aquest talent de crear mons imaginaris que semblaven fonamentats, quan en realitat era la imaginació desbordant la que construïa històries, transmutades en literatura.