x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CRÍTICAD?ART
  • JOSEP MIQUEL GARCIA

Gregorio Iglesias

Actualitzada 18/10/2020 a les 09:41

La intensitat que l’artista ha posat en aquesta exposició de l’Espai Cavallers és proporcional al nostre desig de visitar-la. Gregorio Iglesias és d’aquells pintors pels quals l’Art és un sistema de vida. No existeix un altre argument per enfrontar el dia a dia que la necessitat de pintar, d’entrar al taller i disposar les superfícies de les teles i els papers per expressar-se. És, així, una obra que brolla del fons d’un ésser avocat al viure indefugiblement agermanat a la seva producció artística. Ja va ser així des dels seus inicis, i ho continua sent ara amb l’acumulació de l’experiència i del temps passat.

Amb aquests fonaments, la seva obra tracta d’ell mateix, és com un autoretrat constant... Els seus paisatges i les seves inquietuds, i la seva visió del món, són moltes vegades monocromes, o lleugerament tintades de colors. Quan representa les oliveres garriguenques semblen homes plantats, i quan s’allibera dels seus somnis fa siluetes dels personatges que visiona, formes humanes que ens aclaparen amb la seva negror o que ens donen una mà paternal. Aquest és el seu abecedari, el gest i la condició humana.

De fa anys que ha trobat un sistema de representació escaient del tot a aquest dibuixar i pintar a la manera d’un dietari. Ho fa amb el traç del carbonet que li permet l’acció directa i la sensibilitat d’aquest traç irregular i incisiu. Si ho fa amb el pinzell tintat, passa el mateix, com una cal·ligrafia figurativa. Després ho aglutina amb un vernís que fixa aquesta acció directa damunt la superfície, i a la vegada entona el conjunt amb una pàtina del temps. Si convé hi afegeix alguna dominant cromàtica freda, quan no tinta el mateix dissolvent. Resol d’aquesta manera el problema de la permanència, i manté la llibertat gestual del dibuix. Ara, quan tot això ja és sec, es permet de pintar-hi damunt amb un nou dibuix de traços blancs, fets amb pinzell. Un exemple ben clar és l’obra dedicada a un Àngel, de gran format, dominada per la foscor ennegrida, on una cara inquietant d’una figura alada, plana per damunt d’una munió de cossos blancs. Soluciona així la profunditat del que vol representar, però tot fa la impressió de ser un gran dibuix narratiu.

Quan dibuixa damunt paper no té aquesta llibertat d’aglutinar la superfície, però ha disposat una sèrie de dibuixos en una gran paret que semblen capítols de la seva autobiografia, fets amb plena llibertat del gest.

La majoria d’aquestes obres són de gran format i estan datades en diferents moments, però semblen majoritàriament del 2019. Nosaltres veiem Gregorio Iglesias com el punt límit on la pintura lleidatana va deixar de ser-ho. És el darrer artista d’aquesta tradició nostrada i confiem del tot, obertament, en la seva trajectòria i producció, ja que resultaria decebedor pensar que aquestes arrels seves, aquest cordó umbilical que el lliga a nosaltres, fos menys fort que aquest art postmodern que malda per anul·lar el gest subjectiu. Ell representa aquest canvi de segle i l’acte sempre vigent des que l’art és a l’humanitat com una necessitat vital. No pot ser que aquesta pintura autobiogràfica no tingui lloc en el nostre món contemporani. Un art vital no pot no tenir visibilitat front d’un art mental. Tot és ben simple, pinta com viu, o viu en la pintura. S’alimenta de la pintura. Beu dibuix i colors, assedegat i necessitat de tant en tant de sortir del seu món i deixar-nos entreveure el seu estat, per uns dies, abans de cloure de nou aquests miralls de si mateix i tornar a reflexionar sobre el somni de la raó.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre