Fina Miralles

Quan la Fina Miralles manifesta que no és una artista, sinó que tota ella és “Naturalesa”, està dient el que realment pensa. Així s’expressava quan el MACBA inaugurava aquests dies la mostra que, merescudament, li dedica. Arribar a aquest punt ha estat una successió encadenada que hem seguit amb una especial atenció i simpatia.

Fina Miralles ocupa un lloc central en la seva generació i en l’art conceptual del nostre país, en una escena que abasta la dècada dels anys setanta, especialment. Després continuà la pràctica artística, que no ha deixat, tot i que expressada en termes diversos, sovint en els seus llibres i pensaments.

Allunyada d’una voluntat mercantilment artística, va optar per fer donació de la seva obra al Museu de Sabadell, ciutat on havia nascut el 1950. Aquesta institució vetlla de llavors ençà per catalogar la seva producció i exhibir-la, mentre ella va instal·lar-se a Cadaqués, on viu en pau i harmonia.

Això no obstant, una recuperació de la seva obra ha anat creixent fins aquesta mostra del MACBA. L’any 2008 va publicar el seu Testament Vital, i la Maia Creus ha anat recollint els seus textos en el volum Paraules Fèrtils, 1971-2017.

En aquests escrits, la Fina Miralles deixa ben clar la importància que la finca agramuntina de Serrallonga ha tingut en la seva concepció de les coses. Heretada de la mare, i aquesta a la vegada de quatre generacions de mares, Serrallonga ha estat per a l’artista l’origen, la connexió essencial amb els arbres, els elements naturals i espirituals que hi sojornen.

Tot ve de Serrallonga, i tot aquell que volia conèixer la seva obra havia de venir a aquest paratge urgellenc, sigui Francesc Torres, per dur-se objectes de la finca a les seves instal·lacions novaiorqueses, Vicenç Altaió per proposar-ne edicions singulars, o Pilar Parcerisas per argumentar la seva exposició sobre les Idees i Actituds. La Fina Miralles no només ha deixat clar que el seu pedestal emergeix de Serrallonga, sinó que l’ha fet visitar a aquells que pretenen conèixer-la.

Quan la mare va morir, va sentir que Serrallonga era la seva protecció, i hi va continuar venint fins que, finalment, va haver d’abandonar-la. Aquí hi va crear obres com Paisatge de Serrallonga, de 1973; Paisatge farigola, de 1979; aquarel·les de la sèrie Paisatge d’Agramunt, i dibuixos de l’ any 1988. La Tardor del 1987 havia exposat alguns dels seus dibuixos a l’espai del Mas Vell agramuntí.

El 2010 La Panera l’havia inclòs a la mostra Territori Lleida. L’obra la compartia amb Isabel Banal. Les dues artistes havien seleccionat persones que tenien cognoms d’elements de la Naturalesa: Roure, Fonoll, Sol, Pineda, Rius, Laviña, Pou, Parra, Viñes, Falguera, Camps, Serra..., i amb elles havien realitzat uns retrats que lingüísticament –si ens atenem als cognoms dels retratats– descrivien un paisatge.

L’any 2015 vaig cercar una nova aproximació agramuntina amb una instal·lació d’imatges de moltes de les obres que ara s’exposen al MACBA a la façana dels edificis viladotians dels Pardals.

El dia de la inauguració va ser molt especial per a ella i per a nosaltres. Va baixar de Cadaqués per dormir a l’Hostal del Carme, a Vilagrassa, tal com feia amb els seus pares abans de venir a Serrallonga. L’endemà vingueren moltes persones de la geografia catalana. Era just el 90è aniversari de la Montserrat Felip.

La Fina Miralles inaugurà la mostra i explicà els seus vincles amb Agramunt. Després de dinar una bona gentada de fidels a la seva obra, es va fer una rua fins a Serrallonga, on ella explicà les sensacions que li provocava aquella nova immersió. Va ser una acció improvisada i iniciàtica.

Jo pretenia que la recuperació agramuntina de la Fina Miralles fos semblant al que va significar el que havia passat amb Josep Guinovart, però en aquell moment no va ser així. Potser ara, amb aquesta mostra del MACBA, ens adonarem col·lectivament de com la memòria de la seva obra no es pot deslliurar de Serrallonga, ja que és germinativa i perenne.