Gómez Vidal. 'Repòrter'

Sobre la manera de custodiar els fons fotogràfics i si aquests han d’anar a parar a arxius o a museus s’han escrit llibres blancs a Catalunya i finalment tot ha anat funcionant millor en els arxius que en les institucions museogràfiques, i la idea de fer un centre per a la Fotografia Catalana ha deixat de ser una prioritat per a aquesta dècada propera.

A Lleida tenim la sort que l’Institut d’Estudis Ilerdencs va crear un Servei d’Audiovisuals i Arxiu Fotogràfic que va tenir cura no només de conservar imatges de tots els actes i actuacions arqueològiques pròpies, sinó que va impulsar les donacions i adquisicions de fons fotogràfics. Tot això es va fer en època de Josep Ignasi Rodríguez, i a hores d’ara aplega fons antics i apartats monogràfics de Claudi Gómez Grau, Oriol Combelles, Wilhelm Dinkhauser Maggauer, López Sarrà, Josep Palou, Porta Ballespí i Porta Mesalles, Ramon Rius, Roig Nadal, Antoni Saureu, Joan Carles Sisó, Lluís Terrés i el fons Drudis. Tots aquests milers de negatius i positius no només es conserven i es cataloguen, sinó que a poc a poc es digitalitzen i, per tant, es posen a l’abast dels investigadors i les publicacions que se’n deriven. Es tracta d’una feina bàsica amb un equip humà i tecnològic que té una funció bàsica de preservació d’un material en condicions de conservació. Més endavant, preservat ja del pas del temps, els especialistes podran distingir l’artisticitat de tot el que ara podria considerar-se fons documental. En aquest punt, si més no, ja estarà garantida la bona condició física.

Ara, l’IEI ens mostra un recull del fons de Josep Gómez Vidal sota la cura de Josep Ignasi Rodríguez i Oriol Bosch. La família Gómez Vidal, nissaga de fotògrafs, va fer la donació el 2018. A més de positius, hi havia més de 40.000 rodets, dels quals s’han inventariat fins ara més de la meitat. Resulta no gens estranya aquesta quantitat, ja que realment Gómez Vidal va ser un veritable repòrter, que va cobrir la informació lleidatana al llarg de moltes dècades i que abastava tant els actes polítics i socials com els esportius.

L’exposició es formalitza en una gran taula amb tiratges fotogràfics nous, disposats al seu damunt, i amb molts d’aquests rodets al mig, acompanyats de les capses habituals per guardar positius fotogràfics. Allò que l’espectador pot veure són imatges seleccionades de fets esdevinguts a les nostres terres, amb Franco passejant per Lleida, amb les autoritats de l’època, i amb escenes anònimes o singulars de la ciutat, com la filmació de La fiel infantería. Acompanyen aquests objectes que es disposen al mig de la taula gran algunes de les publicacions a La Mañana i revistes culturals. En aquest estol lleidatà cal parar compte amb Labor. Hem parlat del que aquesta revista va significar per aixecar el nivell intel·lectual de la nostra ciutat, dels seus col·laboradors d’excel·lència, però la mostra de Gómez Vidal ens recorda l’impacte que va donar-li la fotografia. Cobertes en blanc i negre, òbviament, però d’una gran qualitat fotogràfica, similar al que la revista Destino va significar per a Francesc Català Roca. A Labor hi va publicar molt el Ton Sirera, evidentment, però trobem exemples de com Gómez Vidal va estar a l’altura dels Vallverdú, Trepat, Viladot o Sistac. És en aquestes imatges que depassen el pur documentalisme en què trobem aquest fotògraf, dotat també de la tradició de la fotografia humanista, i on albirem que més enllà del sentit estricte del reportatge pot reeixir també una fotografia més d’autor i més epocal.

L’exposició és un primer tast i una manera de difondre i agrair la donació familiar. Els Gómez Vidal, com els Porta, formen part del paisatge del carrer Major fins a la plaça Sant Joan. Els seus comerços varen ser un aparador fotogràfic viu i ens remeten a la Lleida en blanc i negre, la dels mitjans –en aquest cas– que reproduïen les imatges sense la qualitat actual, però que confiaven en la fotografia com a document, tot i que també permetia l’expressió de l’artista.