SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Com que considerem el que fa la Galeria Mayoral de Barcelona com una extensió nostra per les seves arrels ponentines, ens fixem ara en la mostra que dedica a l’obra de Manuel Rivera i Manolo Millares, dos membres històrics del grup El Paso. Comissariada per Carles Guerra, aporta, amb una selecció de 10 obres, una relectura de la voluntat dels dos artistes de depassar el marc de la pintura i l’escultura, i emfatitzar la seva experimentació de la pintura com a volum, amb materials de xarxes metàl·liques en el cas de Rivera i d’arpilleres en Millares.

Coincideixo en la necessitat de revisitar aquella generació informalista des d’una perspectiva nova, ja que en la pura acotació de l’abstracció com un combat contra el franquisme i la grisor de la postguerra ja no hi ha prou per enfortir la generació de Tàpies, Saura i Chillida. Les aproximacions exclusives a aquest discurs historicista resulten a hores d’ara insuficients.

Cal rellegir els termes d’aquesta època i aturar-se en noms, obres i fets, i seguir vies no sondejades de valorar l’impacte internacional que aquests autors van tenir llavors en fites claus, com les Biennals de Venècia i de Sao Paulo, i mostres com la de la nova pintura espanyola al MOMA de Nova York, o els camins individuals en el mercat d’aquests autors.. La parella triada és més interessant encara, atès que Millares gaudia de més prestigi en el mercat pel fet d’haver mort relativament jove, mentre que Rivera semblava simplificat a la seva producció d’obres amb el mateix material. Com tot, sempre hi ha més a aprofundir i, per damunt d’aquesta síntesi a què els dos autors han estat reduïts, Carles Guerra expandeix el tema relacionant la voluntat bidimensional de la pintura amb l’experiència similar d’altres artistes internacionals del moment.

En aquesta perspectiva nova –relectura, diríem– guanya i creix la figura de Rivera. Dins d’El Paso, aquest autor havia quedat marginat, donada la personalitat excepcional de Saura.

Rivera, com el nostre Viola, semblava que pertanyia al grup per una qüestió d’estratègia de difusió, però és veritat que ara a ningú li fa res si Saura era l’inventor d’El Paso o si Tàpies de Dau al set. Al contrari, ens agrada saber-ne més dels que passen per secundaris.

No només ens satisfà més, sinó que necessiten el seu moment de reconsideració. Carles Guerra els aproxima a Burri o a Fontana, i parla de l’impacte que també van tenir en artistes minimalistes com Donald Judd, i és que realment als anys 50 hi havia un debat sobre el concepte d’espai, sobre la dimensionalitat de la tela.

Els bastidors despullats que acullen els entramats de filferros de Rivera els veiem ara més interessants que fa dècades, i és pel pur fet que amb la distància ja no els trobem purament testimonials, sinó que l’art espanyol d’aquella època va ser minvat per la dificultat d’internacionalització, de viatjar a l’estranger, de comunicar-se. Rivera i Millares van aconseguir amb molt d’esforç d’obrir-se camí, i el resultat d’aquell gest fa palesa una preocupació que va més enllà del crit contra la Dictadura.

Ara són ells dos, però en termes generals, tot l’art dels 50 i dels 60 haurà de ser tard o d’hora rellegit. Quan tot això es faci (caldrà bon ull per triar els autors), les distàncies entre Saura, Chillida i Tàpies i aquests companys de viatge s’escurçaran, i revalorarem noms i trajectòries ignorades.

Que ho faci una galeria privada té un mèrit especial, que reconeixem per la seva gosada intel·ligència.

tracking