La col·lecció d’Ernesto Ventós

No vaig tenir l’oportunitat d’intimar amb el

c

ol·leccionista

Ernesto Ventós, que ens va deixar just l’any passat. Perfumista d’ofici, tradició i compromís, va apropar-se al món de l’art a través d’una d’aquelles exposicions originals que feia la Fundació Miró de Barcelona a l’època de Francesc Vicens. Recordo perfectament aquella mostra que es deia Sensacions olfactives.

En aquell temps, era el 1978, es podien tocar amb les mans les coses, i per l’edifici i les sales hi havia tires de paper que tenien essències, que els visitants oloraven. Joan Miró hauria estat molt content d’aquesta aproximació estètica a les olors, i per a Ventós va ser una experiència en què no només va col·laborar, sinó que va marcar el seu futur com a . i artista. De llavors ençà va començar a col·leccionar art, sempre amb connotacions vinculades amb l’olfacte. Joan Brossa, que era corretja de transmissió de l’esperit mironià, segur que va tenir molt a veure amb aquesta manera d’entendre l’art des de punts de vista diferenciats.

Ventós va esdevenir un col·leccionista atípic, i no ho feia per figurar, sinó que va començar a engrescar-se quan les obres que veia coincidien amb les seves preocupacions olfactives. Va arribar un punt en el qual la dimensió íntima va haver d’expandir-se al domini públic, i va ser llavors quan va arribar el reconeixement a través d’algunes exposicions del seu fons, a l’Arts Santa Mònica i a la Fundació Vila Casas. Ara, precisament a través d’aquesta Fundació, es presenta a l’Institut d’Estudis Ilerdencs una tria del que s’anomenava la col·lecció olorVISUAL, focalitzada en els rostres, amb el títol de La identitat perduda.

El més significatiu d’aquesta tria és observar com la seva mirada de col·leccionista no pretenia abastar els noms dels artistes més a la moda, els més postmoderns, o els que omplien una generació determinada. Per a res del món, ans al contrari, Ventós cercava l’impacte de l’obra, independentment de l’autoria o de la coherència que pogués interpretar un crític d’art o un director de museu. Es veu, en aquest sentit, una col·lecció fresca, molt postmoderna –això sí–, amb molta fotografia i vídeo, i una dimensió internacional.

Visitant la mostra, la meva mirada s’adreçava també a les cartel·les per reconèixer l’autor o la fitxa de l’obra, però va arribar un punt en què preferia entendre el conjunt sota la mirada del col·leccionista, intentant entendre el perquè de l’interès en aquella adquisició.

El recorregut de l’exposició s’acompanya d’uns receptors que remeten a olors, com en aquella mostra de la Fundació Miró, amb la reticència postpandèmica que ara tenim a tocar les coses.

El llegat d’Ernesto Ventós recau ara en una Fundació que conserva no només les obres de la col·lecció, sinó el seu esperit. Trobo alliçonador que una col·lecció d’art s’hagi bastit al marge del que s’esperava, sense cap lligam ni concessió. I aquest és el millor atribut d’aquesta col·lecció que obre portes a la comprensió de l’art.