Bruixa, més que bruixa!

El 1999, gràcies a una brillant operació publicitària i utilitzant l’excusa del fals documental com a fil conductor d’una història truculenta a l’estil found footage o, el que és el mateix, material trobat, que es va transmetre de boca a orella per mig món, El projecte de la bruixa de Blair va ser un èxit que va treure el màxim amb el mínim. Gairebé vint anys després ens endossen aquesta seqüela, amb un guió que sembla escrit en un únic foli –per una sola cara–, amb el germà d’una jove desapareguda en la primera entrega que li segueix els passos al costat d’un grup d’amics i una parella del lloc que els acompanya, mentre expliquen la fosca història de l’esmentada bruixa, castigada pels veïns i que posteriorment va portar a terme la seua revenja, un rescabalament que pel que es veu prossegueix. I allà els tenim, endinsant-se en un solitari bosc, caminant entre la fullaraca, en dies grisos i nits que esdevenen eternes, donant voltes i més voltes entre arbres sinistres, buscant una desballestada casa que és el bressol del mal. Porten càmeres fins a les orelles, un dron i altres parafernàlies, tot per acabar corrent d’un costat a l’altre entre símbols primitius, cridant fins a esgargamellar-se i amb el director Adam Wingard marejant amb les seues càmeres subjectives, que posen dels nervis no pel que es veu, sinó per com es veu, amb una càmera sobre l’espatlla i sorolls continuats que arriben al paroxisme més molest. I és que Blair witch, encara que es vengui com un experiment visual o el que a ells els doni la gana, és una bestiesa de

pa sucat amb oli

als boscos maleïts de Maryland o allà on els plagui. Millor serà que ens oblidem de la bruixa, perquè el qui ve ara és el

papu

.