On són els diners

D’atracaments cinematogràfics, n’hem vist de toma mena, refinats i amb estil a l’hora d’esquivar complexos sistemes de seguretat a base d’elaborats plans, com també toscos i matussers, d’aquells traçats per ments obtuses i maquinació maldestra que van del còmic al drama i viceversa. Steven Soderberg ha tornat a rodar i ho ha fet amb una pel·lícula que domina de principi a fi, que dota els personatges d’un carisma sense estridències, component una banda de lladres que es passegen per la vora de la comèdia sense pretendre ser graciosos, i amb cap vocació d’arrancar el riure fàcil. La suerte de los Logan té entre les seues virtuts jugar a l’atracament perfecte l’èxit del qual no garanteix ningú, robar tots els diners –i és molt– que es generin durant una important cursa d’automòbils, a part d’elaborar un pla de fuga per a un membre de la banda. Paper que recau en un Daniel Craig que es treu el vestit de James Bond, es tenyeix de ros platí i s’ho passa pipa en un clan compost per germans propis i pels Logan, la mala sort dels quals és ja popular a la zona, amb Channing Tatum, obrer acomiadat, separat i amb una filla, un germà que va perdre un braç a l’Iraq i que exerceix de cambrer i la germana perruquera i avesada al volant. Configurant així un atípic grup que reflecteix una part de la societat americana corrent, aquesta que escolta John Denver i el seu West Virginia des de la camioneta. La suerte de los Logan no cau en un complicat exercici fílmic que Soderberg domina. S’ho passa bé i ens ho fa passar bé i no incorre a fer una pel·lícula d’atracaments sense més, sinó una de persones que tempten la sort.