Jugant a ser Déu

Resulta curiós que, mentre la majoria dels mortals tem una aturada cardíaca, aquella que et pot enviar a l’altre barri en un tres i no res, aquí sigui la pedra angular que serveix perquè un grup d’estudiants de Medicina jugui a ser Déu, volent notar què se sent en aquells minuts de transitorietat cap al més enllà. De manera que van provocant-se per torns la mort per, posteriorment, ressuscitar-se i poder-se explicar sensacions, pors i percepcions sentides en uns instants tan crítics. Sota aquesta premissa i instal·lats en una temàtica que pretén atansar-se al terror (i no ho aconsegueix), el realitzador danès Neils Arden Oplev, responsable de la primera entrega de l’exitosa saga Millennium de Stieg Larsson, Els homes que no estimaven les dones, s’encarrega ara de fer reviure aquella Línia mortal firmada el 1990 per Joel Schumacher, amb Julia Roberts, Kevin Bacon, William Baldwin o Kiefer Sutherland en el repartiment (aquest últim repeteix com un veterà doctor que instrueix aquests futurs metges). Aspira així a aportar un aire nou, amb aquest remake que juga a promoure un costat fosc quan es retorna de la mort amb una càrrega pesant que remou dilemes morals i remordiments. El resultat és mediocre, amb efectes de baixa intensitat, poca empatia amb l’espectador, un ritme extremament calmós i un palès aire de telefilm. I és que, des que Mary Shelley va crear un monstre literari com és Frankenstein o el modern Prometeu, els (t)errors de la ciència han proliferat fins a l’esgotament, encara que això no és el pitjor. El dolent és no haver seguit una màxima incontestable, aquella que diu que si no pots millorar el producte, val més que el deixis com estava.