La vida dels morts

Quan un president amb expressions grillades pretén tancar portes entre els Estats Units i Mèxic, la portentosa maquinària de la Disney i la Pixar obren enormes finestres que filtren l’aire d’un colorit país les tradicions i costums del qual formen part de l’imaginari global. Amb immensa destresa i ofici ens regalen una fusió entre el món dels vius i el dels morts, servint-se de l’arrelament a l’anomenat Dia dels Morts, una nit que no terroritza ningú, sinó que ret homenatge als que se’n van anar perquè cohabitin unes hores amb aquells que s’han quedat, amb alegria, amb afectuosa enyorança, en perfecta concordança. Una temàtica tal era una font inesgotable de vivacitat en un personatge infantil que estima la música per damunt de tot. Però la música és tabú en la família perquè un avantpassat amb idèntica vocació va abandonar els seus. Acompanyat per un gos divertidament sonat, el nen a la recerca de respostes creuarà un dia tan assenyalat el pont que separa la ciutat dels vius de la dels morts. Coco és un viatge emocional, una trobada amb la veritat amb personatges que formen un esplèndid ventall d’arquetips de la cultura popular mexicana, de la seua història i els seus sentiments. Coco, amb un cromatisme i una riquesa visual extraordinària, apel·la al respecte, a la família, al reconeixement, a la voluntat i s’enclava dins de títols com aquell meravellós curtmetratge de René Castillo de l’any 2001 Hasta los huesos i en la mateixa mesura a El libro de la vida de Jorge R. Gutiérrez del 2014. Esclar, salvant les distàncies que posen juntes la Pixar i la Disney per delectar i captivar el públic infantil... i l’adult sense complexos.