La vida difícil

ASean Baker cal aplaudir-lo i admirar-lo per haver mostrat el revers de la moneda d’aquest gastat somni americà. Per haver sortit d’una Florida de palmeres, cotxes de col·lecció i ritme llatí efervescent per anar-se’n a l’extraradi, a la zona lumpen, on la marginalitat deixa empremta en motels horteres, que són llar i refugi d’éssers infortunats que exerceixen tota mena d’oficis mal mirats per pagar setmana rere setmana el seu petit espai vital. I resulta curiós que aquesta zona empobrida es trobi enganxada a Disneyworld, on diuen que els somnis es fan realitat. The Florida Project és una pel·lícula de personatges, amb aquesta mare rebel que, com Peter Pan, es nega a créixer i que tot ho espatlla per supervivència, i aquests nens que, malgrat estar en el costat equivocat, no han perdut l’alegria, aquella espurnejant energia múrria que els porta a recórrer aventures en les quals habita l’oblit. Nens capitanejats per la superlativa màgia de la petita Brooklyn Prince, llesta, gamberra, imaginativa, que es busca la vida entre el drama del dia a dia, entossudida a ser això, una nena que adora la seua mare perquè és l’únic que té. I entre tant perdedor, entre tanta gent sense amor, allà hi ha aquest encarregat de motel amb un rostre que és un paisatge en si mateix, que és tot humanitat, un protector de desheretats, un paper que Willem Dafoe interpreta amb gran sinceritat i generositat (senyors de l’Acadèmia, no ho dubtin, donin-li ja l’Oscar que es mereix des de fa anys). I és que en el que retrata The Florida Project a un li sembla que al final de l’arc de Sant Martí, allà on hi ha l’or, hi ha un nan malhumorat disposat a no deixar somiar amb una vida millor.