Espies sense pedigrí

Sens dubte, el cinema d’espies l’hi deu tot als russos, tan brivalls, tan retorçats, tan maquiavèl·lics ells que, en lloc de deixar enrere la guerra freda, la revolucionen, l’actualitzen i la converteixen en molt més sòrdida, molt més tramposa i obscena, mentre els americans s’instal·len en allò petri, indolent, veient-les venir. El realitzador Francis Lawrence, responsable de les entregues d’Els jocs de la fam amb una estel·lar Jennifer Lawrence com a heroïna d’aquella violenta saga amb acne, ara l’eleva a una maduresa de gens sofisticada espia russa, tot erotisme i brutal en cada conseqüència. Gorrión rojo ens remet a una nova estirp d’espies russos, instruïts per fer confessar tota la informació necessària utilitzant el sexe com a arma i la psicologia com a alternativa a aquelles tàctiques del cinema d’espies de sempre, més subtil i polit. Lawrence passa de ser una accidentada primera ballarina del Bolxoi a noia reclutada per l’Estat, i a ser entrenada amb mesquina baixesa per servir la causa en cos i ànima. Jennifer Lawrence compleix en el seu complex rol carregat de dubtes, amenaçat amb constància, envoltat en una sordidesa permanent i en una violència amb rivets sàdics, tenint com a possible taula de salvació el seu èmul americà, un paper que Joel Edgerton desenvolupa amb total passivitat i inexpressivitat. Amb fugaces presències de veterans de luxe com Jeremy Irons i Charlotte Rampling, tot transcorre entre anades i vingudes en un guió impregnat d’astut entramat, en el qual els malvats –en especial Matthias Schoenaerts– són els únics que li posen la necessària perversitat per estar a l’altura d’aquest venjatiu pardal.