El recurs Christie

Recórrer a Agatha Christie és una cosa referencial en el cinema, oferint adaptacions brillants i detallades, i altres de tan mediocres que farien retorçar de ràbia l’escriptora allà a Greenway, Devon. L’última de Kenneth Brannagh, Assassinat a l’Orient Express, és un exemple d’això últim, que mereix, metafòricament parlant –no se’m malinterpreti–, una mica d’arsènic a la copa, un tret en un despatx victorià, o un apunyalament massiu en un compartiment de tren. Malgrat l’esgotament que ha provocat amb els anys tanta adaptació dels casos del belga Poirot o de Miss Marple, en pantalla gran i en sèrie televisiva, a un no el desagrada gens aquest tipus de recurs que és en si mateix gairebé un gènere. Fins i tot, reconec debilitat per aquella sèrie Agatha Christie’s Poirot interpretada pel magnífic David Suchet i els seus reposats una i mil vegades setanta capítols. I eren aquelles trames finals, en les quals el perspicaç i maniàtic investigador despullava les misèries de l’aristocràcia britànica i els seus més baixos instints. Això, no tenia preu. Precisament, d’això pateix La casa torcida, l’última revisitació a una altra novel·la de la senyora Christie, amb la intriga reduïda aquí al sopar d’una rica família que ha patit –bé, això és un dir– l’assassinat del patriarca i de la qual tots per si mateixos es col·loquen a la llista de sospitosos davant d’un detectiu novell amb vincle amorós dins de la mansió. La casa torcida, que manté una ambientació elogiable malgrat guardar un as a la màniga resolutori que intenta ser sorprenent i tenir en el repartiment actors sòlids i solvents, no acaba de funcionar. Potser per nostàlgia cap a monsieur Poirot?

LA CASA TORCIDA Direcció: Gilles Paquet-Brenner. Intèrprets: Max Irons, Glenn Close, Terence Stamps. Cines: JCA Alpicat. ★★★☆☆