Deconstruir una saga

L’amic Ignasi Juliachs de La Vanguardia digital sentencia, entre altres coses molt encertades sobre aquest spin-off de la saga Star Wars –que sembla que va per lliure, però que no deixa de ser una branca més d’arbre–, que aquesta entrega no sembla haver satisfet enterament la crítica però que no hi ha dubte que tots la veuran. I l’home té més raó que un sant, perquè hi ha l’obligació per part del crític de veure-la, ja que forma part del seu treball, i del públic, perquè bo, regular o dolent és un espectacle cinematogràfic molt esperat. Des que Disney va comprar els drets a Lucas Films, la tàctica a seguir és la mateixa que amb les pel·lícules de superherois: esprémer l’assumpte ja sigui en entregues globals o, com hem vist amb Rogue One i ara amb Han Solo, separant elements, personatges i orígens, deconstruint una saga, o el que és el mateix, la cançó de l’enfadós. Han Solo: Una historia de Star Wars ens remet a un pillet simpàtic en els seus anys de joventut, o com un bergant de carrer es va convertint en aquest heroi a desgrat amb ànima de pirata amb bon cor.

De passada, se’ns revelen detalls com per què es diu Han Solo, com va aconseguir el llegendari Falcó Mil·lenari o com va conèixer el seu company d’aventures, el pelut Chewbacca. El jove Alden Ehrenreich ho intenta, no cau malament –que ja és molt–, però al personatge fins i tot l’eclipsa el de l’incorregible Lando Calrissian, i sí, hi ha espectaculars assalts i enfrontaments, però al capdavall i resumint, a aquest Han Solo li falta fer-se gran, tenir el rostre i la gràcia de Harrison Ford, el de veritat, i tots els elements que alimenten allò que anomenem nostàlgia.

HAN SOLO Direcció: Ron Howard. Int.: Alden Ehrenreich, Emilia Clarke, Donald Glover.: Cine: JCA Alpicat, Urgellenc (Tàrrega, Vielha). ★★★☆☆