Estiuejant a la francesa

Dos germanes diametralment oposades en el seu mode de vida. Una, tancada a la bombolla del seu matrimoni i els dos fills que formen tot el seu món, sense sobresalts, sense sorpreses, sense deixar lloc a la improvisació; l’altra, vivint cada dia com si es tractés de l’últim, passant-se per la pedra tot el que respira, sense cap intenció de lligament, marcant-se directrius que van al revés de les de la resta, convenceran la seva mare per passar les tres juntes unes vacances en un resort de l’illa Reunió.

Tot això vindrà atès per la clara intenció d’aixecar l’ànim a la susdita mare, en hores baixes, abandonada pel seu marit per una noia trenta anys més jove, i en un moment delicat ja que, a més, està punt de complir els seixanta, cosa que tampoc no hi ajuda gaire.Aquest és el retrat de tres dones a la recerca d’uns dies de felicitat –malgrat elles mateixes–, de fer pinya en moments difícils, de retrobar-se i de donar-se suport mútuament, cosa que també és discutible, i en definitiva, d’esquivar un temps aquesta solitud que cap d’elles no sembla que tingui, i les tres pateixen a la seua manera, de vegades fins i tot sense voler admetre-ho.

Amb uns vímets a simple vista molt bàsics, la directora Eloise Lang modela aquesta comèdia també aparentment fàcil de desenvolupar, buscant l’embolic a l’illa, aventures a diverses bandes, mals entesos, actituds infantils i no poc batibull que els personatges van provocant amb artificis i pactes que bé podien acabar més en drama que en comèdia. El que succeeix és que aquest alliberament interior, aquesta nova mirada als codis maternofilials, aquesta decisió d’obrir-se encara que per moments sigui un disbarat, marquen un segell propi, el d’una producció molt francesa, oberta i descarada, sense prejudicis, en ocasions fins i tot gens correcta, i amb l’al·licient de deixar entrar altres personatges en la trama que també aporten més embolic i barra, però que promou els afectes, marca actituds i canvis.

I entre els racons d’una història senzilla i corrent es manifesten sentiments introspectius, d’aprenentatge perquè és el que en definitiva la pel·lícula proposa, acceptar-se i ser acceptat, estimar-se i viure la vida.Vacaciones con mamá té l’atreviment de ser natural, no amaga res, i ni tan sols no ho pretén, i això, sense ser la comèdia de l’any, s’agraeix perquè refresca la ment i es deixa veure sense complexos ja que al cap i a la fi el seu propòsit principal és precisament intentar fer riure i ser amable, sense deixar de ser múrria, fins i tot desvergonyida, i això, sens dubte, a la pel·lícula li prova.