Crònica del desencant

Un Berlín gris –en part a causa del fred hivern alemany, en part a la plomissa fotografia de Julián Elizalde– acull un grup d’amics decidits a donar una alegria a aquell que es va traslladar a Alemanya amb l’objectiu d’obrir-se pas en el món del disseny. Com aquells companys d’antany, celebraran el 35è aniversari de Comas (Miki Esparbé) i segurament serà un cap de setmana per emmarcar, com tants records de colla, del grup unit que desitja que el temps hagi quedat estancat com en les velles fotografies. Però el temps tothom sap que és inexorable i que les distàncies, com marca el títol d’aquesta pel·lícula de desordres emocionals, tot ho allunya, ho entela, ho enfosqueix.

Les distàncies és un treball a baixa temperatura, tot és gèlid en les relacions, distant, no hi ha gairebé reflexos de camaraderia, l’afecció és forçada, la sorpresa que prometia ser jovial i optimista queda fragmentada, com en un retrobament que marca més aviat un descontentament, una ruptura, que qualsevol altra cosa.

Comas desapareix i deixa sols els seus convidats, l’amfitrió fuig i es perd pels carrers berlinesos deixant passar les hores, mentre que els quatre companys intenten suportar la desil·lusió.

La realitzadora catalana Elena Trapé marca perfectament cada personatge, aquesta parella de xicots que en territori aliè es desemmascara; l’amic solter en hores baixes que es queda sense brúixola que l’orienti en la vida i, finalment, Olivia, embarassada, l’amiga més íntima de Comas –excepcional Alexandra Jiménez, tot expressió i contenció–, que tancada al pis viurà a flor de pell aquesta crònica del desencant, fins i tot quan arriba a casa la parella de Comas a recollir les seues pertinences, marcant una altra crisi dins d’aquesta espiral de desacords.Les distàncies és una pel·lícula sincera, meticulosa, que mostra les persones de carn i ossos i no busca ni finals feliços ni històries càndides per complaure’ns. Són urpades de la vida real, d’aquesta maduresa que pesa i passa deixant enrere el que vam ser per mostrar el que som.

Les coses canvien, la vida canvia, nosaltres canviem, podem alimentar-nos de l’amistat, però no somiar en l’amistat que enyorem, sinó viure amb el que tenim, perquè Les distàncies obren bretxes inevitables en la vida pròpia i en la dels altres.

Guanyadora al passat Festival de Màlaga de Cine Espanyol a la millor pel·lícula, millor direcció i millor actriu, Les distàncies ens porta a l’edat adulta, a un buit existencial, a la realitat encara que fereixi.