Comença el xou

No és aquesta una pel·lícula per a nostàlgics. El que va passar ja fa més de trenta anys amb aquests alienígenes que venien a aconseguir trofeus cranials en les dos primeres entregues no és l’excusa. Ja que a part que està en la seua pròpia naturalesa i en els molts ADN dels quals s’han anat alimentant en les seues conquestes estel·lars per ser més poderosos, més letals, més de tot, és que en aquelles entregues, els humans, les preses, els van derrotar, així que cal posar al tema una bona dosi de rescabalament, de revenja. La consigna d’aquest eixerit director de nom Shane Black, que té a l’historial participació en un bon nombre de taquilleres produccions i que se sap la història del primigeni Depredador del 1987 perquè va actuar en aquella pel·lícula al costat de l’incombustible Schwarzenegger, és posar-li sang i rialles a aquesta producció renovada. Gags amb molta sal grossa i carn picada, que aporten a la història un guió que reparteix per aquí i per allà mals endèmics d’aquest castigat planeta que és el nostre; un nen malalt d’Asperger que té la seua importància; una científica amb tan bon cor com mala hòstia; una criatura esquiva que té la clau per a noves entregues; els ja esmentats i malparits éssers espacials amb mascotes incloses, i el jocós protagonista al costat d’una tropa d’eixelebrats que representen aquest nucli que ha de rebentar els plans dels caçadors interplanetaris una vegada més. Predator és un artefacte demencial i monumental. I cal veure-la així, com una enorme i sagnant atracció de fira posada al dia en la qual no hi ha lloc per a elucubracions ni dobles sentits, sabent que el que es veu és el que hi ha. Efectisme, disbauxa i punt.