L'amor constant

Remoure’t els sentiments, treure’t del més íntim aquestes sensacions emocionals que des d’una profunda bellesa feta imatges celebres haver tingut la possibilitat d’haver vist, d’haver admirat, i sentir-te tan de carn i ossos, tan real com aquests personatges que amb extraordinari talent mostra Pawel Pawlikowski a Cold War, cineasta que ja va enlluernar amb Ida, una altra pel·lícula amarga i bonica a parts iguals, d’una harmonia i una estètica marcadíssimes en cada pla, en cada seqüència, que et deixava del tot absort i desarmat anímicament.

Aquest cine honest, emotiu, com aquell que creaven genis com Andréi Tarkovski o

Krzysztof

Kieslowski, és una declaració de com d’important resulta la imatge al servei de la realitat, dels fils de l’emoció que van tensant una història magníficament narrada i portentosament filmada en un blanc i negre al qual sucumbeixes per aquests contrastos tan admirables que et demostren que ets davant d’una obra d’art, i això és indubtable i necessari de saber. El director Pawel Pawlikowski, que dedica als seus pares aquesta pel·lícula perquè van ser habitants enamorats en un Estat totalitari que els va separar i els va unir en diverses ocasions, perquè sabien que no eren res l’un sense l’altra, meravella amb Cold War, una història d’amor en temps d’una Polònia a pocs anys d’haver patit la guerra i immersa en la duresa d’un país estalinista de la dècada dels cinquanta, on l’entorn és hostil, les llibertats coaccionades i el futur sense futur. Ell és un músic encarregat de recollir el folklore rural i formar cors professionals per descobrir veus meravelloses. Ella és el seu gran descobriment, la dona de la seua vida sortida de l’anonimat per enganxar-se a la seua pell i als seus pensaments per sempre.

Tant un com l’altra són oposats, ell calmat, ella carregada de singular personalitat; ell format en cultura, ella espontània i amb cicatrius emocionals, però tots dos estan marcats per un destí que els uneix i els separa constantment, que els exilia, que els castiga, que els emmotlla a una incertesa que ni ells mateixos no poden gestionar.

Aquesta música que t’inunda de veus de l’Est, aquelles nits de París amb alè de jazz, aquest amor de golfes, aquests encontres i desacords entre retrets, carícies, gelosia i comiats construeixen una història trista i tràgica, però tan humana que et supera.

És sentiment en estat pur interpretat per actors majúsculs que bé podrien fer seua aquella bonica frase de Julio Cortázar: “Existeix una cita, encara sense hora ni data, per trobar-nos; jo hi seré, puntual”.