L'art de no fer res

Molt adults, molt ocupats, amb moltes responsabilitats, deixant que el món de la infantesa es torni difús i borrós en els moments d’aclaparament, aquests que marquen dies no desitjats amb tantes obligacions i compromisos que acompanyen la maduresa. Però hauríem de tenir prou valor per, com aconsella aquesta pel·lícula, permetre’ns no fer res, sabedors que tot girarà igual si de tant en tant ens tornem nens grans. Segur que molts fills hiperatrafegats amb agendes comprimides ho agraeixen, o en tot cas, nosaltres mateixos. Christopher Robin és una pel·lícula d’exquisida ambientació, cuidada en els detalls i de missatge senzill. Tant que fins i tot els ninots de peluix de cervell petit però cor gran s’atreveixen aquí i en la seua innocència a pregonar als quatre vents: per què aquell nen que fantasiejava amb ells al Bosc dels Cent Acres, al fer-se més gran, ha perdut la gràcia? Per què els problemes l’atabalen? Per què la família ha quedat en un segon pla? Tot per una vida construïda a la mesura dels altres. El director Marc Forster, utilitzant amb molta tendresa els populars personatges creats per Alan Alexander Milner el 1924, Winnie The Pooh, tota una institució a Anglaterra, ens condueix al fet que el protagonista amb esposa i una filla a les quals té desateses, i desconcertat en la seua feina en una empresa d’equipatges (amb cap aprofitat inclòs) s’adoni que cal treballar per viure i no viure per treballar, i així permetre’ns una petita revolució interior: aprofitar el temps sense ser esclau del temps. I d’això l’emotiu i tendre osset de peluix Winnie en sap força. Caldrà prendre’n bona nota.