La maldat camuflada

Es diu que segons els trets facials, els especialistes a recórrer un rostre aconsegueixen trobar les arrels del mal, tota la vilesa i perversitat que s’amaga en cada centímetre d’una cara. Deu ser així, però el que és segur és que aquesta investigació davant de Carlos Robledo Puch esdevindria fracàs. Aquest jove que va acabar amb la vida d’onze persones sense immutar-se, autor de desenes de robatoris i que fa més de quatre dècades que és a la presó, passant als annals de la crònica negra argentina com l’assassí en sèrie més famós, era un adolescent modelat per una bellesa com així diu el títol d’aquesta esplèndida pel·lícula, angelical.

Una careta bonica, ros de cabells arrissats, llavis carnosos i ulls blaus, simpàtic i despreocupat, amb un magnetisme evident i una facilitat sorprenent per disculpar-se davant de cada malifeta, inventant-se un món on tot es pot tenir, no per enriquir-se sinó per caprici, per experimentar sensacions, i aquesta naturalitat amb què s’espavila aquest psicòpata imprevisible és el que li dóna a la pel·lícula El ángel un sentit incòmode de fascinació, conduint-nos per territoris de desassossec, de calma tensa a l’estil més truculent.

Tot està lligat amb precisió en aquest film, des d’aquesta presentació del jove protagonista que entra en una casa per casualitat, com gairebé tot el que fa, passant pel seu sentit de la provocació, la seua relació de sinuosa càrrega sexual amb el seu amic de malifetes i la busca-raons família d’aquest, i el seu particular sentit del temps, la seua maldat al servei d’una espècie de joc que li permet abstreure’s i entotsolar-se als llocs del delicte, on d’altres sortirien corrents.

Sense oblidar que Carlitos, aquest ésser pertorbat amb cara de querubí, no prové d’una família desestructurada ni d’un món cruel sinó que, com a dada curiosa, és fill d’un matrimoni normal que habita un barri normal. Per això la seua patologia és tan complexa.

Luis Ortega, fill del popular Palito Ortega, al qual es ret homenatge quan un eficaç Chino Darín canta allò de Corazón contento, aconsegueix amb aquesta pel·lícula una de les millors produccions argentines dels últims anys, que mostra una època, els anys 70 del segle passat, convulsa i terrible, que tanmateix no adquireix protagonisme, ja que qui veritablement es fa amo de tot és aquest actor acabat de descobrir de nom Lorenzo Ferro, que enlluerna fins i tot ballant aliè a tot al ritme d’El extraño de pelo largo, de la banda La Joven Guardia dels anys seixanta, mentre tota la policia de Buenos Aires i mig exèrcit va en contra seu. Realment impressionant.