Les claus de l'infortuni

Hem de celebrar en aquesta pel·lícula que el jove Nicolás Pacheco realitza el seu debut cinematogràfic amb gran seguretat en el que vol dir i mostrar, i cap temor a sostenir una pel·lícula amb diferents fils que es creuen entre si i que concedeix poques vies de complaença perquè Jaulas és el que és, un potent drama que ens introdueix en barris marginals on l’ambient és pervers, dins d’un intent de llibertat marcat pel que va quedar enrere i que amenaça de presentar-se sense trucar en qualsevol moment. Hi ha a la pel·lícula certa bellesa en moments que presenten la innocència amorosa, l’esperança davant de l’infortuni, en la possibilitat que criatures tancades entre invisibles barrots puguin o els deixin ser lliures. S’alternen personatges diversos, uns de maliciosos i ressentits, altres que suporten penes i tragèdia, i aquells que viuen una vida a l’atzar perquè no en posseeixen cap altra.

En aquest retrat realista des de l’extraradi, Nicolás Pacheco forma un submón i les seues trames amb personatges sòlids com una mare i la seua filla que fugen cap a enlloc; un pare matrimonier; els brivalls del passat i del present, i també ànimes innocents que no abandonen el seu somni. La metàfora de Jaulas està confinada en petits espais on tot succeeix d’una manera gens simulada, en gran part gràcies a interpretacions poderoses, de forta càrrega psicològica, i hàbils a salvar escenes que podien tenir una resolució forçada. En definitiva, un director que aportarà noves mirades, i una ocasió per admirar intèrprets tan intensos com Estefanía de los Santos o el sempre eficaç i estranyament mai prou no reconegut Antonio Dechent.